Juli Capilla: Presentació de "Viatjar descansa" a Gandia

Carles Mulet Grimalt
Viatjar descansa


Carles Mulet va nàixer a Gata (la Marina Alta) l’any 1953. És diplomat en Magisteri per la Universitat de València i llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant. En l’actualitat resideix a Pedreguer. Ha estat professor d’ensenyament secundari i ara està feliçment jubilat. A més, ha realitzat estudis i investigacions sobre temes de toponímia, crítica literària, història, sociologia o didàctica de l’ensenyament.

Com a escriptor de creació, es va centrar en un primer moment en el conreu de la narrativa. L’any 1980 obté el Premi Vila d’Ondara per Els mons d’Aixa (1981). L’any següent rep el Premi Vila d’Alaquàs per Amarg com el sèver (1983). No és fins al 1990 que publica una nova narració: Nausica. Aquest mateix any apareix el conte “Ossobucco a la milanesa” en el llibre recopilatori Nou narradors de la Marina Alta. Abans, però, el 1986, publica la carpeta de poesies Crestalls de desig, il·lustrada amb litografies de Ginestar. El 1992 publica el conte de temàtica infantil La raboseta nana i el 1998, el conte infantil Mèu marineu i el volum de contes Cossos i mossos, premi 25 d’abril de la Vila de Benissa (1997). I a Edicions 96, la plaquette Quadern de sal.

Des de 1977 i fins a l’actualitat, Carles Mulet conjumina la seua activitat professional i literària amb col·laboracions periodístiques de diversa índole en diferents mitjans gràfics, com ara a Cal-DirL’Aiguadolç o a la premsa diària.


Si hi ha una cosa que cal destacar per sobre de totes en la poesia de Carles Mulet és la subtilesa. Una subtilesa que es palesa o materialitza també en la brevetat, en la condensació, en la recerca de les fórmules poètiques abreujades, mínimes i minimalistes, sintètiques. No debades, hi trobareu, ben sovint, en la seua poesia, formes mètriques clàssiques i típiques de la brevetat, les tankas i els haikús asiàtics, i versos lliures que, sense ajustar-se a la mètrica d’estirp japonesa, practiquen la concentració.

Per a Carles, la poesia és una forma de vida. Un viatge incansable, un periple infinit, una indagació permanent, un solcar constant, una investigació obstinada per una mar de versos de què es nodreix vitalment, la substància o saba de què es serveix com a home poeta, o com a poeta home, dos conceptes que resulten ser, en ell, absolutament indestriables.          

Tot això es palesa de bon començament en aquest Viatjar descansa. Ja ho hem dit que el trepitjar de Carles per la poesia és insadollable, insubornable, definitiu, incorregible. El recull s’inicia amb la primera de les set parts de què es compon el poemari: “Reclam” (1). Heus ací la crida que el poeta fa al lector perquè inicie la travessia. Abans, però, d’aquest “Reclam” hi ha dues cites que vénen a situar el lector en el paradigma a què ens vol menar el poeta.

[cites de Vinyoli i Claudio Magris]

Tant el poeta de Barcelona com el de Trieste refermen la seua aposta per viure poèticament, sempre. Com en Carles.

“Reclam” és una invitació a l’amor, a l’erotisme. Una de les grans constants en la poesia de Carles. Us n’extrac uns pocs versos, a tall d’exemple:

i
però l’anhel brescava          

ii
amb un desig precís
d’amar sense residu

iii
l’anhel brescava

(la mà de neu brandava
un cascavell d’orgasmes)

“Ignot” (2), la segona de les parts, ens brinda un àmbit encara per indagar. Ignot. El mot ja ho diu tot. Ignorat, encara per conèixer. Territori d’arenes movedisses, aliè, insegur, ple d’aigües desconegudes. És el principi de tot, l’Àlef, la primera lletra dels alfabets semítics, de l’hebreu en concret, com es titula el primer dels poemes (tanka):

s’escriu amb llum
sobre el fluir de l’ona
i és l’au que torna   

El poeta insisteix, com no podia ser d’una altra manera, en l’erotisme, amb un parell de poemes memorables, que trobe que ja va donar a conèixer en algun moment per la xarxa:

tal com la fruita
abans del mos,
la flor que cerca els llavis

En aquest breu poema, el desig que se’n desprèn és tan evident que no cal fer-lo explícit.
Encara un altre:

bri de font
endins la brossa

secret,
                prec
                               de serp

sonsònia escorredissa
Però aquest àmbit iniciàtic no és gens fàcil, perquè el navegant és inexpert, i tempta a les palpentes, amb tacte indagatori, uns materials primigenis, que no coneix en absolut:

Drecera negra

aquell delit  
d’acidesa tan jove,
drecera negra

la llet que el cec escura
amb tremolosa llengua

A “Guaret” (3) ja comencem a tocar de peus a terra. Però el camí es demora adesiara, una vegada i altra: ara en un clot, adés al gorg, en un glop, en el fred d’un viatge incert, ple de perills i imponderables:

llacunes minses,
com glops que mai no acaben
amb l’ampla set

terres d’hivern,
d’una altivesa erma
que agrisa el fred

M’ha fet gràcia especialment un dels poemes, “Funambulisme”; llegint-lo no m’he pogut estar de pensar en la procedència del poeta, Gata, de Gorgos, el poble del poeta, on els gorgs són una constant en la riera que el travessa: 

Funambulisme

si anul·làvem el temps
hi hauria el gorg, l’ull fix,
de cec

però el camí ronseja
fent la drecera lenta,
de serp

Només un fil d’aram
i als peus un esgarrif,
etern.

Arribem al “Solc” (4), la quarta part del recull. El viatge esdevé cançó, música, llaüt i partitura, un esclat de joia immensa:

el ram prim de la joia
és etern mentre és goig.

Vull destacar el poema “escriuria” (p. 48) on es fa palès aquest erotisme desinhibit del poeta, exultant, feliç; i on es percep també la manera com fa servir en el poema anàfores precises que n’alenteixen la rapsòdia.
Aquesta quarta part és plena d’esperança, d’esperit positiu. Per això s’hi fa esment d’Isis, la deessa de la maternitat i de la fertilitat de l’antic Egipte.         

A “Desert” (5) el jo poètic, o el poeta, va un tomb, un gir inesperat i afaiçona un to de pessimisme que, deliberat o no, impregna l’ànima del lector, i el sacseja. Aquesta cinquena part del poemari ve encapçalada amb una citació del poeta Jaume Pérez Montaner que no pot ser més explícita en el sentit fosc que hi apuntàvem: “és silenci el silenci sense tu?”.
L’oblit, el fred i la solitud hi predominen. S’hi endevina l’absència de la persona estimada. Com succeeix al poema “saber la muntanya” (p. 56).

A “Casa” (6), després de la travessia pel desert de l’apartat anterior, sembla que el viatge comença a defallir i el poeta, o el jo poètic, torna a casa. I torna, al seu torn, a sentir l’escalfor agradosa, acollidora, de la seguretat casolana.

Anunci

quina pau ran del balcó
esperant, pètal lleuger,
l’embat d’una ciclogènesi
esclatant, devastadora
de vedats i teranyines.

(amb galop de vi i allau
el part voltarà l’esfera)

Amb la casa, torna també la joia d’estimar, l’eròtica amorosa:

mentre amara l’ocàs
la pluja de novembre  
les mans pensen ocells
de gemecs arraulits,
estremiments de dona.

L’erotisme no és, però, sempre explícit. Si més no, s’amaga en la subtilesa de què parlàvem al començament d’aquesta anàlisi desllavassada. Llegiu, si no, els poemes “El món es plegava pel clivell”, “Palimpsest” o “Petitesa”. 

“Viatjar descansa” (7) és la setena de les parts de què es compon el poemari, i la que li proporciona el títol. Ve encapçalada per una cita de Cesare Pavese que esdevé consigna o lema de les bones intencions del poeta: “...la casa sarebbe / dove c’è qualla donna”.

 En tres únics poemes, ens adonarem que el viatge, al capdavall, és relatiu, més de pensa que no físic. I que fugir davant l’exquisidesa d’una dona amatent, és tan improductiu com idiota. Per això escriu (llegir poema “i” i “iii”).

Fins ací la meua lectura d’aquest Viatjar descansa. Ara els toca a vostès, llegir-lo, fer-lo seu, el poemari, i gaudir-ne tant com ho he fet jo. Us assegure que Carles té una veu poètica ben esmolada, i un decantar-se constant per la bellesa que fa enveja.

Moltíssimes gràcies.


Juli Capilla