Pensaments, 99: de la clau que enclou

La clau de l'ou és l'intens: Només amb més poesia s'enclou la poesia.

A la II Festa de la Poesia d'Alacant

Ahir vam passar a Alacant, sota els auspicis de la Universitat d'Alacant i de l'AELC, un interessant dia de convivència i intercanvi entre poetes. A la lectura col·lectiva de la vesprada, vaig llegir el poema "Mentre llegia Anne Sexton". Aquí en podeu llegir un fragment:

...

Anne feia udol, vent, cascall,

movia les anques de trau ferest,

brill de fil d’aram o flux de lliris,

i mussitava la feblesa anhelant de l’ou

mentre enterbolia el brou conjugal

amb un bon manoll d’espàrrecs 

...

25 d'Abril: L'arxiduc Carles a Dénia

De Dénia a Barcelona

Vicent Erades, gormand de la paraula

 Ja fa més de dos anys que vaig penjar al blog una breu ressenya sobre un jove poeta de Pedreguer que m’havia sorprés per la seua qualitat, Vicent Erades i el seu poemari  Cireres de sal. Hi posava de relleu la seua sòlida formació, el seu sentit del ritme, la  gosadia de les seues imatges i la passió desfrenada pel llenguatge.

Fa només unes setmanes he pogut llegir Quadern de bitàcola, un nou poemari acabat d’enllestir, on he pogut refermar-me en aquella primera valoració alhora que em reconfortava la constatació que Vicent segueix sense desmai amb el procés de conformació d’un, ben sòlid, univers poètic.

A la primera part, “Flors de desert”, el poeta –“verbívor de records” -  inicia la recol·lecció de flors rarament fresques entre un erm de pell-desert jugant a l’equilibri, el trànsit alat entre l’exotisme i la quotidianitat, amb el rerafons de l’amor que apunta per davall el llençol del llenguatge, en un procés minat, subversiu.

ningú és innocent

tot adjectiu és subjectiu

Després, “Andante spianato per un peix espasa” també s’escriu sobre la pell, la seua és impaciència, l’altra l’oceà on el seu naufragi. I el camí transcorre entre el gel, l’aigua, la nit, el sotsobre..., que és el camí debanat del  coneixement és el del dir amagat, dislocat, poètic: una simfonia de sensacions, un cataclisme submergit que es manté magistralment en to menor.

Les cordes de piano vibren per simpatia

però la barca llisca sobre l’aigua

perquè li té por

A “Curs de paraigudisme per a paraules inquietes a la punta de la llengua”  el poeta esfulla, finalment, la poesia. A glopades,tentinejant com un funàmbul en equilibri entre la intensitat i la lleugeresa, amb passes ritmades, apassionades, musicals...

et seduïa

el dolç tirantet

el tirantet del sostenidor

volies desabotonar-li el sostenidor

poc a poc volies traure-li la roba interior

al poema

però desconeixies el raval

i els versos de tacó alt.

Si, aquest nou lliurament, m’ha refermat en el convenciment que ens trobem davant d’una de les veus poètiques amb més recorregut, no només en l’àmbit de la nostra comarca sinó en el camp global, tan puixant i efervescent, de la poesia jove feta en català al País Valencià. Un estil ben personal, fresc i juganer, entreviat d’ironia i tendresa, propi d’un gormand de la paraula, que apel·la als sentits i a la musicalitat, capaç de  trenar ben hàbilment devessalls d’imatges i relacions sobre la base d’un toc surrealista, on la poesia sembla el rastre deixat per l’aflorament del plaer que produeix el deixament, a la vegada profund i volàtil,  a mans d'un arriscat envit estètic

Proclamació de la República a Gata, el meu poble

El poble davant la Sala.

Emoció, Respecte. Dignitat.

Per sempre seran amb nosaltres

I a Praga restauren els nostres sants...

Aquesta setmana de pasqua hem fet una escapadeta a Praga. Magnífica ciutat. I una de les coses que ens va sorprendre va ser que dues de les 30 famoses esculptures del Pont de Carles representaven dos famosos valencians: Vicent Ferrer i Francesc de Borja, tots dos "sants", és clar. I encara ens va sorprendre més la casualitat que no podíem veure-les perquè eren, precisament, les úniques que estaven en aquell moment en procés de restauració.

Dia de la poesia catalana: Mentre llegia Carmelina Sànchez - Cutillas

Udola el llibre. Un gat mesquer fa tremolar la tramoia dels astres. Se sent el tast de carn sota la fullaraca, un calfred com d’algues perfumades.  Una sufocació novícia s’espenjolla, en crucifix, dels alts mugrons encara verds. La Torà és el ventre. Un ventre sempre és dona.

Puja com l’himne, l’efluvi del cascall. Un crit amb tall de gel ens convoca. El vell alquimista estanya amb versos les boques del desig. Llambreguen les fulles del cau, afamades d’huracà. Rere la darrera porta s’agita el cant somnàmbul de la levitació.

Rompre de llet, alçaprem que qualla el formatge a les aixelles del secret. Petjades de zel sobre l’arena. S’escola l'anhel a dins el calze androgin. El plor a dins l’esfera es repeteix. Poema segellat.

S’enderroca el temple, però roman el pes de la pedra. La ruda es banya de lluna, la murta s’embeu d’ombria. Una nuesa xopa d’alba esborra les llances erectes de la nit, escampa el fòsfor pel camí. La vida és un tresor rebel. Poesia fugitiva com el palp d’un rajolí.

La pols, l’amagatall, l’ídol que es desentela tocat pels dits del sol. Traces del poble enllà del mot, de la mort. L’aliança és un vaixell sense port, l’espill és ver si és enigmàtic.

Ritual del cos ja flor. S’olora l’estrall, el broll de l’ofrena. L’esca esperant l’espurna. El fem callat.  L’empelt lluent. El badall trèmul. L’ull encovant la feredat als abrics humits del paleolític.

La mort és l’ombra quan s’estimba. Però ara ja sabem que el salvament és lliscar. Aquella serp riu que engendra, perquè tot ho barreja.

I el sol per l'agulla ( a la Foradà)

Florida

Mentre llegia Maria Josep Escrivà

Glop primer

dolç tremolí,

naixença de femella

bressol de mar en dansa

l’ull clar de l’aigua

torna prenys l’argila,

espurna 
d’un cel antic com la nit.

Raïm d’harmonia

com besa la mudesa,

l’embolcall 

del somrís d’una mare

joia d’ocell

que esventa branques,

alfabet d’esllavissada.

Agulles de llum,

salnitre, untura

i esclat 

de mans salpant en l’aire

a l’encesa van

llavis de barca.