 |
| gent |
Finalment tornem a l'inici: la ciutat és sobretot la gent que l'habita o la recorre, és l'indret privilegiat de la petja humana. I El viatger és un voyeur, habita un temps suspés on sembla que res no el lliga.
Viatjar és deambular com si lliscasses, unes vegades plàcidament i d'altres arrossegat per les torrentades anònimes pels parcs i jardins, pel dens entramat del metro o per les ribes assoleiades del riu, per carrers i per places, per les sales acolorides del museus o per les barres sorolloses dels pubs, per mercadets bigarrats, per concerts, per llibreries...
Viatjar en una urbs és accedir fascinat a un mostruari sempre canviant, surrealista, on conflueixen corrents que vénen del passat amb altres que anuncien el futur; és travessar com un infant el mirall des d'on ens fa ganyotes la faç caleidoscòpica del món.
 |
| paisatge urbà |
Una de les coses més gratificants que es poden fer per una gran ciutat és córrer l'andola -és a dir recórrer-la una mica a la deriva, deixant-te abassagar per la seva enormitat, arrossegar per la seva vitalitat, sorprendre't per la força de les seves màgnifiques perspectives o per la força (de vegades fins i tot sòrdida) d'alguns racons amagats...
 |
| Parcs i jardins de Londres |
La primera vegada que vaig visitar Londres, ara fa dos anys, ja em va sorprendre el nombre´i l'extensió del seus partc, tant com l'ús que en feien els londinencs. Aquesta vegada m'he reafermat en aquella impressió fins al punt d'escriure el següent apunt l'endemà de la meva arribada (28-072008): "segurament ser londinenc vodrà dir saber distingir clarament les especifitats d''un parc de les d'un altre i tenir-hi, ésclar, les seves pròpies i intransferible preferències.
Hyde Park, Saint James PaeK, Green Park, Regent Park..., àmplies extensions verdes i extraordinàrianent concorregudes, que clapegen l'extens planol de la ciutat, una urbs que amb la seva àrea metropolitana supera el 14 milions d'habitants (la població sencera de tots els Països Catalans, i encara més!) i, tanmateix es desplega sobre uu vast territori, sense assolir mai la densitat constructiva a què les nostres ciutats ens tenen acostumats, amb un predomini de construccions baixes, d'habitatges unifamiliars, entrevarant els varris amb amb extenses zones arbrades (o fins i tot conreades)... Que et fan pensar de seguida en una política d'ordenació del territori que -tot i la densitat de població de l'àrea i del país en general, no permetria de cap maerea un especulació urbanística del calibre de la que aquí sembla inevitable. Aquesta vegada, a més, he tingut la sort de comptar amb la companyia de Juan Carlos, un enginyer agrònom castellonec que hi era aquí per la mateixa raó meva, per acompanyar la seva parella que assistia al mateix curs de la meva. Amb ell vaig visitar Keen Garden, un esplèndid jardí botànic ple d'arbres singulars (albers, faigs, roures o l'oriental Ginko...) d'arbusts, aigua, racons deliciosament ajardinats (com el jardí japonès), hivernacles... Tot un matí de contemplació i de placidesa.
En arribar a Ateca vaig intercanviar aquestes impressions amb Joaquín, un amic que treballa de jardiner municipal a la veïna Calatayud.; em va dir que això era ben cert, i reflectia una cultura d'especial estima pels arbres, les plantes i les flors que es molt més arrelada als països europeus, especialment els del nord, que entre nosaltres. He pensat una mica sobre el tema i he recordat les meves estades a Berlín, amb l'impressionant Tiengarden, i a Holanda, amb les seves cases sempre ornades de plantes i els seus extraordinaris mercats de flors; experiències que abonen aquesta afirmació.
Però, d'altra banda, he recordat també l'adhesió dels nostres llauradors pels seus camps, que en situacions extremes poden arribar a matar per la disputa d'un arbre, el conreu minuciós de l'horta, el treballs colosals que han hagut de realitzar, generació rere generació per abancalar els vessants muntanyosos del nostre secà o per anar teixint una la laberintica xarxa de rec per profitar l'escassa aigua disponible... i he arribat a la conclusió que potser aquí domina encara una relació utilitària amb la natura, de recurs per a la supervivència, d'una banda, i de gaudi de la muntanya com a natura intocada, erm salvatge.
