He acabat
La remor de les onades de Yukio Mishima, un escriptor del qual no he tingut la oportunitat de llegir massa cosa encara que, com
n'he parlat al bloc, ja fa temps que va despertar el meu l'interés. Tot i la seva simplicitat - una tòpica història d'amor d'aire romàntic, atmosfera bucòlica i estructura calcada del conte popular - m'ha envolupat amb una estranya suggestió.
I potser és aquí on rau la seva singular força: Per davall d'una superficial ingenuïtat, el relat va teixint una delicadíssima xarxa de sensualitat i simbolisme que ens aboca en un espai i un temps mític-tradicional de caire panteista que es recrea en una forma de vida autàrquica i comunal, on els personatges semblen indestriables de la natura. Aquest és el marc on es desenvoluparà la confrontació entre la puresa de vida rural representada sobretot per Shinji i Hatsue -la parella progonista- i a l'alè degradat del món urbà que s'entreveu a través dels antagonistes , Yasuo i Chiyoko. Una novel·la iniciàtica que es descapdella sobre l'eix temàtic de la descoberta de l'amor.
Per davall d'una enganyosa senzillesa ressona, com ho fan les onades al llarg de tot el relat, un discurs narratiu de rara subtilesa, que ens captiva des de l'inici i va amarant-nos amb la mateixa lentitud continguda que s'hi descabdella el ritual de l'acostament i del lliurament de la parella d'enamorats, tan pur que no corromp el tel de la innocència i tan refinadament sensual que imanta el relat amb una pàtina d'erotisme.
