Pensaments, 97: De la saviesa

La saviesa mou el pèndol de Prometeu: S'emboça temps enllà, rere la curvatura.

Trenc

L’hora és tan prima i tan clara

son d’escuma d’ona fosa

dins el cocó del misteri

el palpeig astut del lladre

ja acarona el clos del claustre

com un buf  que afua el vidre

pinyol ran de l’escorcoll

cóp estremit de rosada

Barranc de l'Infern

L'Aiguadolç: Un acostament a la darrera poesia de Joan Navarro

   A finals de l'any passat es va publicar el número doble 43-44 de la revista de literatura L'Aiguadolç de l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta on apareix la meua ressenya centrada en O: Llibre d'hores  de Joan Navarro. Podeu llegir-la, clicant:

UN ACOSTAMENT A LA DARRERA POESIA DE JOAN NAVARRO

Indesinenter

Catalunya

diria catalunya

diria molt poc més

acariciaria amb els dits la terrosa cal·ligrafia.

(Vicent Andrés Estellés: Antibes)

Pinyol

bes seminal,

l'amiga em fa el regal

del mot ambípar

Hivernal

Endinsar-me

Ai! Quines ganes

d’endinsar-me com sol

entre les canyes

Sense arrim, Celan

Parla –

Però no departeixis el No del Si.

Dóna al teu dir sentit:

Dóna-li ombra.

Paul Celan

Cèrcol

d’en

        dins

Petja

que s’avença

Al llast de l’ànsia

Llum
brins de sol  

del negre fum

Celan

és un refús

que fussa al moll

son de la memòria

i així

l’arena puja als ulls:

sort d’ocells

o gra de blat

(prec

destinat

al reclam

                badat)