A propòsit d'El poema és sobrer, de Maite Insa.

Acabo de publicar, a la revista Caràcters (gener, 2008), una ressenya sobre El poema és sobrer (Bromera, 2007. Premi de poesia “Rois de Corella” de l’any 2006) de Maite Insa. Tot i tractar-se de la primer poemari publicat per l'autora, ens trobem davant la irrupció d'una veu creativa ben madura, que fa una aportació substantiva al panorama actual de la literatura catalana, com podeu comprovar si accediu al seu bloc

Si voleu, per obrir boca, podeu llegir aquest resum de l'article:

A la inclinació i als coneixements artisticomusicals i lingüístics de Maite Insa, derivats de la seva tasca de professora de música i de valencià a l’ensenyament secundari cal afegir una àmplia trajectòria en el camp de la divulgació i la crítica literària, amb les seves col·laboracions en diverses publicacions periòdiques.

Aquest primer poemari ens aplega, doncs, quan a tot aquest bagatge intel·lectual, s’hi afegeix el fet d’assolir el llindar vital en què la càrrega experiencial ens torna gràvids i la creació qualla com una decantació de la vida. I potser per això mateix, el poema es desclou quan ja sap que és sobrer: la poeta afirma, amb un deix d’amargor, “ara que jo no calle, emmudeixen les deus”

Així, tot el poemari és recorregut, d'una banda, per la tensió d’enfrontar el poema amb els seus límits i, més encara amb un model poètic eixorc, fossilitzat, que pot arribar fins i tot a esdevenir “indignant” ; i de l'altra, per la voluntat de mantenir l’alè d’una poesia resistent, que digui “el que no podem dir” i, també, “el que no han dit” aquells “fonedissos poetes”; en definitiva, una poesia que reprengui la “paraula viva”, que arreli i begui del poble i de la terra.

Aleshores el poema esdevé celebració de l’ara i aquí, i també celebració del país, des de la dialèctica que oposa els pobles, l’àmbit rural de les comarques centrals - especialment la seva fusió amb llengua pròpia - a la ciutat i la seva vergonyosa dimissió lingüística: paraula viva front a “endomassada llengua”;finalment, celebració de la rebel·lia centrada en la denúncia àcida de la malversació del territori; plantar-hi cara malgrat la lucidesa de saber que la derrota és inevitable, i fins i tot degradant (“disfressada de goig”). En definitiva, un cant a la pròpia dignitat: “Ningú em pot fer callar abans de la derrota / amb tot el lleu cercant-me, l’últim dret que em perviu”.

Aquest entramat temàtic té la seva correspondència en una unitat discursiva, d’estil, que reforça el seu caràcter unitari. A la base hi trobem l’ús del vers d’art major que hi aporta un batec sostingut i sense oripells. Els recursos semàntics, sovint dotats d’una potent càrrega simbòlica, resulten particularment interessants per la utilització, tan fresca i adequada, de la parla: el llenguatge del món rural, el vocabulari específic de tasques domèstiques, lligades a la dona o el referit a la cultura popular. I en paral·lel a aquest arrelament en la quotidianeïtat cal ressenyar també l’entramat d’intertextualitats que ens remeten a referents centrals de la nostra tradició literària com Espriu o Maragall ( on cal destacar, la deliciosa transmutació en parla solitària de la cèlebre vaca cega maragalliana).