diumenge, 31 de gener de 2010

A propòsit d'"Andròmines", de Rafa Gomar.




Amb Andròmines (premi de narrativa dels Octubre de 2009) Rafa Gomar ha fet un tombant en la seva trajectòria literària per estrenar-se en el camp de la novel·la. Aquest gir suposa una novetat només relativa respecte a la seva dedicació anterior als gèneres curts (relat, dietari...) ja que ens trobem, en realitat, davant un artefacte narratiu certament unitari però bastit des d’un discurs múltiple i transgènere, que enfila una diversitat de textos. És tracta, doncs, d’un fil discursiu lleu i fragmentari, descabdellat amb un llenguatge ben acordat, transparent, amb la intenció de narrar des del comú i des de la quotidianitat.

La narració és desenvolupada a partir d’un entramat argumental que intercala els capítols on se’ns mostra el pols vital (diürn, insomne, quotidià) de l’Albert, atrapat en el dolor i l’enyor per a la pèrdua de Monique, la seva parella, amb un altre conjunt de textos breus de l’escriptor protagonista, a la manera de decorats (de la ciutat) i passejos (per la vida quotidiana), que contribueixen a perfilar calidoscòpicament el personatge.

D’acord amb això el discurs bascula des d’una veu pregonament íntima i personal, talment un xiuxieig autoreferent que taral·legés el narrador mentre s’esguarda al mirall, fins a la mirada objectiva / reflexiva del reportatge, passant pel subjectivisme dels records, les notes quasidietarístiques o les cartes.

Tot això, relatat amb un estil esbiaixat, que s’activa a partir de l’impacte d’un munt d’objectes-talismà (un vell escriptori, un paraigües, uns ventalls, unes plomes estilogràfiques...) que obren finestres al record vivenciat. Un estil que combina les referències cultes (a determinades pel·licules, actors, llibres...) amb una habilitat especial per retratar comportaments quotidians (tics, automatismes...) amb l’aflorament d’una tendresa del tot exempta d’afectació i, fins i tot, amb una mena de recurs a la desintel·lectualització que assumeix sense reticències les dèries i misèries de l’home comú, elemental...

Al meu parer, amb Andròmines Rafa Gomar es va proposar de desplegar un relat tan complex en el fons com net en la superfície, per tal de fer surar el·lípticament, a través d’anècdotes, records, reflexions sobre l’escriptura, descripcions d’un vincle tan subtil com intens amb la ciutat..., l’expressió d’un dol i l’esforç de la seva superació sense oblit. Un repte per al que calia aplicar tota la mestria en les distàncies curtes que havia anat adquirint en la seva ja llarga trajectòria literària. N'ha tornat a reeixir plenament.