Aquesta narració m'ha fet pensar com és de difícil arribar a conéixer amb un mínim de profunditat altres literatures. Vivim en àmbits culturals molt més tancats del que en som conscients, això si, sobrederminats per un predomini aclaparador del món cultural anglo-saxó que ja, cada vegada més d'oceà globalitzador, apenes flanquejat per petites mars d'escriptors consagrats de l'esquifit grup d'altres gran llengües de projecció internacional que monopolitzen el canon euro-occidental, aclaparadorament dominant..
I a la vegada que difícil, m'ha reforçat el convenciment de com és, també, d'injusta aquesta limitació. Una constatació que ja m'ha passat amb altres escriptors, pertanyents a llengües petites, mitjanes o d'un important abast demogràfic, vehiculadores d'un solidíssim univers literari però arrambades de fet fins a ser visualitzades internacionalment a través de l'obra d'un sol escriptor (o d'uns ben pocs, en el millor dels cassos). El cas d'Ismaïl Kadaré n'és un exemple arquetípic d'aquest model reduccionista.
L'accident és el primer llibre que he llegit d'aquest escriptor albanès i m'ha produït una profunda impressió. El seu argument es basteix sobre un context històric de relativa actualitat - la guerra de Kosovo i les seves conseqüències -, i la seva trama es teixeix a partir d'un coctel infal·lible d'ingredients; intriga detectivesca, espionatge i amor -desplegada a partir d'un accident sofert per dos amants clandestins, que ben bé podria ser en realitat un assassinat-; és tracta, doncs, d'ingredients que podrien haver servit perfectament per ordir un relat amb totes les traces de best sellers. I tanmateix s'hi situa a les antípodes i imposa, des de l'inici, un avenç perplex i a contracorrent, atrapa el lector en la xarxa d'un discurs escapçat, enigmàtic, que l'obliga a deixar-se dur per un territori inestestable i movedís, sembrat de mines.
Unes mines que, de tant en tant, esclaten i produeixen fugaces il·luminacions que aclareixen petits rodals d'una història que sembla inabastable i, sovint, amb la seva clarícia contradiuen revelacions anteriors per anar desgranat una narració que, en realitat, pugna per atansar-nos al forat negre de l'amor, que ens aboca a l'arrim de l'indicible engalipats per una multiplicitat de veus que se superposen com un palimpsest i van deixatant-se en una espiral-engolidor.
Un text que sembla oposar-se ha ser llegit per tal que sigui el lector qui li insufle el seu alè i li doni vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada