dijous, 8 de juliol de 2010

A propòsit de "La història immortal", d'Isak Dinisen




   Dues impressions simúltànies em van dur a comprar-me el llibre només veure´l i a llegir-me'l, després, amb fruïció .
   D'una banda el fet d'estar publicat dins la col·lecció El cercle de Viena, una iniciativa d'edició d'obres de format relativament petit,, d'autors de contrastada qualitat literària, sovint de dificil accès en el mercat editorial actual, en traduccions originals i prou dignes  i  amb un format acurat, que considero molt interessant i que he seguit -amb intermitències -des del seu inici amb la publicació la casa de les belles adormides, de Yasunari Kawabata-ben emblemàtica pel que fa a les intencions del projecte- ha la qual han seguit obres d'autors com , Dylan Thomas, Virginia Wolf, Kavafis, Mann, Roth, Cheever, Rilke..., per acabar amb les dues magnífiques traduccions que ha realitzat Josep Maria Pinto del Combray  de Proust i de El diable al cos de Radiguet.
   D'altra banda, em va atraure també l'autora. Una escriptora que encara despertava en mi un toc de raresa, tot i haver accedit ben aviat a la seva obra amb la lectura dels Contes d'hivern que es va publicar el 1986 dins "Les millors obres de la literatura universal. sele XX", així com d'altres reculls de narracions traduïts al castellà. Una estranyesa que segurament deriva d'aquell hàlit d'extravagància i elitisme que se'n deriva d ela personalitat de l'autora, de la seva relació inevitable amb l'exotisme de l'Africa negra durant el temps colonial, impressió tan refermada per la pel·lícula Memòries d'Àfrica.
   Efectivament, l'autora que s'amaga sota el psudònim masculi d'Isak Dinisen és un personatge singular: Coneguda en la vida real com a Karen Blixen, amagada també sota el cognom del seu marit i familar, el baró de Blixen-Finecke, en realitat el que fa es recuperar el el seu propi cognom, el del seu pare - Whihelm Dinisen - que es va suïcidar quan ella tenia 10 anys. Molts anys després, divorciada del cosi  i arruïnada per l'esfondrament de la seva plantació africana, torna a Dinamarca i mamprèn la tasca professional d'escriptura certament oríginal i de la qual La història immortal n'és una mostra prou representativa.
   Aquest relat - que ens conta l'obsessió adelerada d'un vell avar per fer realitat una contalla que els mariners s'expliquen arreu del món, comptant amb la mediació del seu fidel comptable jueu, i com això acondueix a tancar el cercle del retorn de la filla d'un vell comerciant que el ric protagonista havia arruïnat i destruït feia ja temps - conté, en efecte, els ingredients essencials que caracteritzen la creació diniseana. En primer lloc, la seva preferència literària pel relat breu ( des de les mil i una nit a Andersen, passant per Boccacio o Cervantes ) en contraposició a la novel·la que, al seu parer subordina l'acció a la descripció psicològica dels personatges o del context espacio-temporal. En conseqüència hi trobem  models i recursos retòrics, tan estimats per l'escriptora com el marc general del relat dins el relat, el conflicte entre realitat i ficció, lla càrrega simbòlica dels personatges, que semblen plegar-se al seu pathos, la concentració i, a la vegada, l'estilització del contingut en una línia prima de discurs, aparentment simple, importat del relat popular, tradicional, el toc intimista i existencial, la conjugació subtil de l'elegància i l'atreviment, amb un toc de perversitat... Qüestions totes que fan que el seu discurs d'arrel romàntica es desplegue des d'una mirada radicalment moderna i, en conseqüència, que per davall de l'enganyosa simplicitat del llenguatge hi domine una poderosa complexitat narrativa.
   El relat s'acompanya d'un conte breu, L'anell, que esencialitza tot això encara més. Com si hi vulgués fer de ciretat en aquest suggerent pastís literari.

1 comentari:

David ha dit...

Pel que en dius, caldrà cercar-lo aviat, aquest llibre. Gràcies!