A***
Ets el meu amor de tants anys fa
El meu vertígen davant tanta espera,
Que res no pot envellir, refredar;
Així el que esperava la nostra mort,
O lentament va saber combatre´ns,
Així el que ens és estrany,
I els meus eclipsis i els meus retorns.
Tancada com un finestró de boix
Una extrema sort compacta
És la nostra cadena de muntanyes
El nostre compriment esplendor.
Dic sort, oh martellejada meva;
Cadascun de nosaltres pot rebre
La part de misteri de l’altre
Sense propagar el secret;
I el dolor que ve a més a més
Troba a la fi la seva separació
En la carn de la nostra unitat,
Troba a la fi la seua ruta solar
Al centre de la nostra nuvolada
Que ell esquinça i recomença.
Dic sort com jo ho sent.
Tu has elevat el cim
Que haurà de franquejar la meva espera
Quan demà desapareixerà.
(A une sérénité crispé)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada