dimecres, 8 de setembre de 2010

A propòsit de "L'art de la fuga", de Narcís Comadira



   L'altre dia em disposava a acompanyar la Pilar al dentista i volia endur-me un llibre adequat per llegir-hi l'estona d'espera. Vaig pensar que l'ideal seria un llibre de poesia però el que estava llegint en aquell moment, - Poesia completa, de Joan Vinyoli - em semblava massa voluminós i necessitat d'una lectura més concentrada. Per això vaig recórrer a un sistema particular que uso de tant en tant per triar un llibre ràpidament i a l'atzar: vaig anar a la part de la biblioteca on tinc desada la poesia i  vaig elegir instintivament un prestatge, després, a ulls clucs, vaig triar un llibre. L'escollit era L'art de la fuga, de Narcís Comadira.
   Editat amb senzillesa i elegància,  aquell petit volum va sortir a la llum el dia del seixanté aniversari del poeta. Enquadernat amb tapa dura i amb la reproducció, a la coberta, d'un quadre del mateix autor, el llibre em va produir bones sensacions només tenir-lo a les mans. La seva lectura va ser tan ràpida com plaent, cosa que em va espitjar a una relectura més pausada de molts dels seus poemes i, finalment, a la decisió de penjar-ne una breu impressió de lectura al bloc.
   El recull s'inicia amb un poema llarg "L'art de fuga. Esbós d'un poema per a Jordi Ibañez" on va descabdellant un paral·lelisme descriptiu i valoratiu de l'obra homònima de Bach amb els poemari de Jordi Ibañez que semblava haver acabat de llegir (segurament, Nou homenatges i altres poemes -2000-), unes reflexions poèticoliteràries que ve estenent a  la vida i obra d'altres escriptors com Leopardi, Tolstoi, Gabriel Ferrater o Vinyoli i que reivindiquen el poeta amic a la vegada que expliciten elements d'una poètica personal. 
   A partir d'això, el poemari s'estructura en dues parts. En primer lloc "Microclima", on trobem, ordenats, un poema per a cada mes de l'any; versos alhora descriptius i intimistes, d'un estil depurat, amb una sobrietat elegant i un ritme musical que, a mi almenys, m'han aixecat ecos carnerians. Seguidament hi ha "Ara", vint-i-sis poemes més variats: instantànies, moments, introspeccions... que prenen com a objecte l'obra - com un clar reflex de l'amplitud de les seves inquietuds i de la seva pràctica artistica - de músics, de pintors o de literats i on podem trobar poemes deliciosos com l'"Oda a Pep Guardiola" i ben interessants, com els que se centren en la reflexió sobre la tasca poètica - "El poema", "La tasca del poeta" o "Confessió".
   En conjunt, el llibre m'ha deixat un  molt bon regust,  amb poemes certament llastats per la maduresa ("Tot els és pàtria, als joves. / Pels vells, tot és exili ) però carregats també d'alè vital, que m'han recordat de vegades la frescor de la immediatesa ferrateriana o  la lucidesa del Margarit menys amarat per l'amargor. En definitiva, un poeta que em sembla ben interessant de llegir i de rellegir. Heus-ne ací, per si us plau fer boqueta, una prou representativa antologia digital, confegida des de la Universitat d'Alacant.