Com la immensa majoria, també jo em vaig estrenar en l'obra d'Albert Sànchez Piñol llegint La pell freda, i d'aquí naix l'interés que m'ha dut a llegir ara Les edats d'or, un recull de contes editat per primera vegada en 2001, poc abans d'aquella novel·la que havia de situar l'escriptor entre els valors més reconeguts de la literatura catalana actual.
M'ha sorprés l'habilitat discursiva en les distàncies curtes del conte que hi demostra l'escriptor i m'ha agradat també retrobar-hi aquell relatiu exotisme o descentrament dels personatges o de la localització de les històries, els tocs fantàstics tan versemblants dins una atmòsfera general de quotidianeïtat o, finalment, el discurs fluïd, tan cinematogràfic; trets d'estil aquests tan presents a la novel·la que el va popularitzar literàriament.
Cercant informació en la xarxa he pogut assabentar-me d'algunes qüestions interessants, relacionades amb l'obra que comentem, com podria ser la valoració que el narrador fa del conte en una entrevista a Ada Castells ("El conte és un dels gèneres més difícils, però també dels més flexibles..."), la seva admiració - molt reveladora - per escriptors com Borges o Kafka, l'aparició recent d'un altre recull de narracions que duu el títol de Tretze tristos tràngols i què, a més de recordar-me el Tres tristes tigres de Cabrera Infante, m'ha recordat també " Tristos trànsits", un dels contes més interessants, al meu parer, del recull que ara comentem o l'imminent rodatge cinematogràfic d'una pel·lícula basada en un dels d'aquests contes, "El bosc", on apareixen unes criatures fabuloses que l'autor anomena granotots, avançant-se així al que farà també amb amb els "citauca" de Pell freda.
En definitiva, el llibre m'ha reafirmat en la idea que ens trobem davant un hàbil i prometedor escriptor, dotat d'un estil remarcable i capaç d'anar teixir un suggerent univers literari.
1 comentari:
jo també sóc fan de les seves novel·les, i em deixo encisar pels seus relats breus
Publica un comentari a l'entrada