diumenge, 12 de setembre de 2010

Afinitats electives: Richard Avedon, destil·lar, desfrenar...




   Richard Avedon (1923 - 2004) és un dels més cèlebres fotògrafs del segle XX. Centrat en el gènere del retrat, partia de l'objectiu de creuar el passatge entre la màscara ( rostre-personatge que portem posat a tota hora) i l'altra cara (el  rostre que s'hi amaga) per realitzar els seus anti-retrats prenyats de senzillesa i introspecció. Per aconseguir-hi aquest accès aplicava una mena de domatge del model mitjançant llargues i intenses sessions fotogràfiques, fins que l'extenuació feia surar el rostre de l'autènticitat (un dels exemples més coneguts d'això el podem veure a la seva famosa fotografia de la Marilyn).
   Tot i el reconeixement assolit com a fotògraf de moda, el seu camp de treball no se circumscriu, ni molt menys, al món del glamour, sinó que es va dedicar intensament també a retratar personalitats rellevants de l'art i la cultura i a simples persones anònimes.
   Quan, a mitjans de la dècada dels noranta, vaig tenir a mans la meva primera fotografia d'Avedon, es tractava del retrat d'Stephanie Seymour que encapçala aquest post, em va captivar de tal manera que esdevindria la font d'inspiració de l'episodi central del meu conte "El ciclista", que va ser finalment publicat dins Cossos i mossos ( Ed. Columna, 1998 ), guanyador del Premi 25 d'Abril de Benissa, i que us reprodueixo a continuació:


... ella s'ha parat en sec, i s'ha girat de nou i li ha ofert un somriure només esbossat, equívoc, tocat d'un punt d'indefinible dolenteria. Després ha començat a arromangar-se lentament el vestit endolat.
   Com un llamp, el ciclista ha evocat, nítidament, el retrat de Stephanie Seymour que ha estat l'objecte del desig d'alguna de les seues més glorioses masturbacions. Hi és el mateix color negre de la roba, tot i que el perfil nítidament dibuixat per la qualitat elàstica de la prenda que motlejava el cos de la model que fotografià l'Avedon es torna, en el cas de la vídua, un joc d'insinuacions, vis i no vist, marcat ací i allà per la cenyida del vent. Hi és el mateix rostre altiu, amb un punt de tragèdia, però en el cas de la jove vídua els llavis molsuts semblen conservar un lleu tremolor, que s'encomana també als ulls descarats i febrosencs. Hi és el mateix gest oferent d'aixecar la roba amb la mà esquerra i mostrar impúdicament tot l'engonal, però la mà de la jove vídua destaca amb una blancor mòrbida, com les cuixes, com la delicada pell del pubis..., i el borrissol de la Seymour, una crinera estudiadament retallada que delata, amb la seua faiçó ajardinada, un cony farcit amb totes les subtileses acumulades per la civilització, es torna un embull salvatge i puixant en l'atrevida muntanyenca, un parany forsc i envescador on s'embosca l'afrau primitiu, tel·lúric, com un ullal ombrienc i silenciós.