dissabte, 7 de maig de 2011

A propòsit d'"Octubre", de Miquel Pairolí




     He llegit Octubre, de Miquel Pairolí. Fins fa ben poc no en sabia res, ni de l'autor ni de la seva obra, però una sèrie d'escrits i ressenyes al voltant de l'escriptura memorialista, dels dietaris, amb l'afegit d'alguna conversa amb amics a qui també agraden els gèneres literàris "menors", "híbrids, "perifèrics"..., em van aconduir a interessar-me per la seva lectura.
   El llibre s'adequa a un dels propòsits essencials de l'assagisme literari: recordar-descriure un puntejat de vivències personals acompanyades de la reflexió existencialista-civilitzatòria que se'n deriva. I el resultat és un conjunt  plenament reeixit: una obra de maduresa que arrodoneix la trilogia formada amb els anteriors dietaris - encara desconeguts per mi -  Paisatge amb flames (1990) i L'enigma (1999)
     Bastit sobre el canemàs dels cicles estacionals que conformen l'any, la contemplació i la interacció amb la natura comporten una minuciositat descripcionista (una simfonia sensitiva d'olors, colors, sons, sabors...) , carregada de sensualitat, de vegades amb incursions gairebé "panteistes". I d'altra banda, el seu desenvolupament a partir d'un punt de vista "classicista" - predominantment dionísiac, epicuri, tot i amb lúcids tocs d'estoicisme -  hi aporta un enfocament equilibrat a la vegada que vitalista, sobredeterminat pel gaudi del moment, un ús-de-fruit de la vida que encerta a transmetre'ns la sensació estimulant del plaer, de gojar amb la música, amb la pintura, amb la gastronomia, amb els viatges...
    Finalment, la maduresa hi aporta el pòsit vivencial i cultural que fa possible la  mirada crítica  o empàtica, la ponderació i la matisació de les opinionss, el llenguatge capaç de vehicular un discurs fluïd i dens a la vegada.
   Justament el dia que acabava la seva lectura em vaig assabentar que Octubre havia estat guardonat amb el premi "Serra d'Or" en la secció de biografies i memòries, es tractava d'un premi ben merescut.

   D'un home res no perdura, però hi ha una llengua, una música, a la qual ell va dedicar tot el talent  que posseïa que  d'altres continuaran, amb altres poemes, amb noves simfonies. El cos de l'artista es consumeix en el buit immens, inabasteble. Pols de la pols: l'extinció  no fa excepcions. Però hi ha un art que vol ser creat - ... - i que buscarà altres vides, altres talents, igualment efímers, que el suscitin, que l'imaginin, que l'anotin sobre la pauta i el paper. Aquesta relació de tres elements, aquesta triple confluència entre una deu subterrània, que recorre els segles, unes vides fugaces que encerten a pouar-ne l'aigua clara, i la comunitat humana que va engendrant-les i en recull el fruit delimita els termes del misteri.