dimarts, 16 de setembre de 2014

M'agrada Feliu Formosa


(imatge treta d'ara.cat)



   El primer poemari que vaig comprar i llegir de Feliu Formosa és Llibre de meditacions (en la segona edició de 1978). El darrer poema, "Meditació última" acaba amb aquests versos:

Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no pot ser

   Ara, quan l'he escoltat, recitat pel mateix poeta a la pàgina de Poetàrium que us proposo de visitar m'ha sobtat el canvi que, en algun moment de revisió, ha fet al darrer vers:

i he sabut finalment que el poema mateix no té fi

 O sia que, finalment, el poeta s'adona que la poesia no és una impossibilitat, sinó un desenvolupament (també personal?) que mai no acaba. I potser per això val per ell mateix, per l'intent (com la vida?). 
  
 Magnífic.