Córrer l'Andola (Antoni Miró a la Casa del Cable)

Antoni Miró a la Casa del Cable

Ahir per la vesprada ens vam decidir a anar al Portet de Xàbia. Hi anem quasibé totes les setmanes mentre fan el cine-club; deixar córrer els capvespre pel passeig, amb tota la badia al davant, és un dels moments que més ens agraden. A l'estiu, però, procurem no acostar-nos-hi, com tampoc a Dénia, ja que ens destarota el desgavell turístic. Tanmateix, aquesta vegada teníem una raó molt suggerent: havíem llegit a la premsa l'escandalera puritana que s'hi havia mogut amb les escultures d'Antoni Miró exposades al davant de la remodelada Casa del Cable.

La Casa del Cable és un edifici singular de la barrida del portet de Xàbia, que es alçar en ple segle XIX com a capçalera de les instal·lacions del primer cable telegràfic submarí que va unir la península i les Balears i que en acabar el segle XX amenaçava ruïnes fins que ha estat restaurat i recuperat per al poble com a Museu de la Mar. L'exposició d'Antoni Miró, titulada Un viatge a Grècia, recrea l'erotisme clàssic mitjançant 10 escultures de gran tamany i 50 quadres. En aquests moments només s'hi poden veure les escultures, situades estratègicament enfront de la façana principal i vorejant el passeig marítim, els quadres substituiran ben aviat la mostra fotogràfica de les festes de Moros i Cristians que omple l'espai expositiu del museu.

Va ser un autèntic goig contemplar les bellíssimes escultures de ferro, fer una breu passejada per l'interior del museu, i fins i tot comprar un llibre que feia temps que cercava infructuosament, El temps ombrívol de les roses, l'únic poemari en català de José Albí, també emmotllat -quina tan deliciosa coincidència!- en referents del món clàssic; dedicat a Joan Fuster -el seu amic de juventut - i adreçat a la companya sentimental, Maria Beneyto, amb versos tan explicits com el poema "A Xàbia, entre llibres, amb versos teus i meus entrellaçats". Per acabar el vespre, una relaxada caminada vora mar, fugint de l'enrenou de la festa que anava creixent ran del port, per acabar refugiant-nos en la frescor d'uns "mojitos" assaborits quasi a la vora de la desembocadura del meu riu.