Córrer l'andola (bellesa negra)

cossos negres

El diumenge de matí, com fem sovint, vam desdejunar a l'Snekeen - una cafeteria ben graciosa que, a més, tenim a prop de casa - i després vam anar a comprar la premsa. M'agrada l'exercici dominical de deixar que el temps s'esllavissi i ens acondueixi suaument a esgotar el parèntesi festiu i a acarar l'inevitable inici d'una nova setmana. Dins aquest ritual hi juga el seu paper la lectura desmaiada dels suplements dominicals.
Avui el suplement de El País duia un extra dedicat a la moda. La meva afecció per la creació audiovisual, i per la fotografia especialment - incrementada pel fet que duc ja tres cursos impartint l'assignatura de Llengua i imatge a l'institut - m'espitja a fullejar aquest tipus de magazines, tot i que he de confessar que sempre hi sento un punt de reticència a l'hora de fer-ho per la tendència abassagadorament dominant en aquestes publicacions a convertir-se en una mena d'escaparates de luxe i frivolitat. Això però, darrerament hi he trobat alguns articles que valien la pena, aquesta vegada ha estat la "historia de una discriminación" sobre la secular segregació de la bellesa negra en el món de la moda, allò que m'ha fet el pes.

L'article se'n feia ressò de la polèmica que ha esclatat recentment sobre l'escassa presència de les dones negres entre les top models més cotitzades. Tot i l'existència d'un bon grapat de models de color espectaculars - de les quals l'article no deixa de fer-se'n ressò - la cosa sembla ser certa, fins al punt que hom pot plantejar com a vigents encara les paraules de Tyra Banks quan deia que "el negoci de la moda és l'únic que es permet ser obertament racista", o preguntar-se, com ho ha fet la britànica Jourdan Dunn amb motiu de la London Fashion WeeK, amb una perplexitat carregada de denúncia, "perquè les passarel·les són blanques si Londres no ho és?"

L'escrit fa un repàs sintètic dels avatars de les negres en el món de la moda, amb incursions també a camps artístics contigus com del cinema o l'espectacle: Josephine Baker, Hattie McDaniel..., per centrar-se en Donyale Luna, la primera model afro en sortir a la portada de Vogue, el maig de 1966. Aquest fet va marcar un punt de no retorn en el camí per trencar la invisibilitat de les noies de color en el món artístic en general, de la bellesa i de la fama. Una lluita que hom no pot deslligar de la més global contra la discriminació racial exercida des dels tradicionals "canons occidentals" emanats de les metropolis, imperials: blancs, cristians, eurocentristes.

Encapçalava el reportatge una imatge molt suggent de Josephine Baker, a la qual acompanyaven d'altres fotografies representatives de la bellesa de les dones de color. Tot plegat, em va obrir la gana de remenar pels meus arxius fotogràfics, recollir una mostra - encara que fos molt reduïda - del tan potent com torbador sex-appeal dels cossos negres i publicar-lo al bloc.

Perquè, tot i les condicions socio-econòmiques que han lligat la negritud a una llarga història d'esclavatge i dominació, devaluant i degradant irremeiablement els seus trets i els seus valors, el que hi ha -segurament - en el més profund d'aquesta irracional repulsió de l'"asèptic i civilitzat blanc" envers el "tosc i salvatge negre", és la inquietant percepció de l'existència d'una soterrada, inconfessable atracció.

Una "baixa atracció", és clar. Perquè les i els negres, com a un altre nivell també passa amb les dones, ens fan present la vinculació directa de l'home amb la natura, l'animalitat de la qual hom s'ha esforçat per deslliurar-se'n. Però malgrat aquest intent reduccionista, encara se'ns presenten impregnats d'una sacralitat panteísta, amb una exhultació sensorial i amb un poder de seducció que aixeca pors incontrolables i passions inconfessables. Un esclat o catarsi de carns insultantment esponeroses, de perfils flexibles i de rodoneses voluptuoses, de sexualitat ambígua i polimorfa, de trànsits rituals i d'olors primigènies...

Però aquesta convulsió és també una oportunitat, perquè és també la prova que al profund de tots nosaltres encara hi ha el negre pinyol originari de la vida, un foc que podem revifar de la mateixa manera que els negres ens enceguen amb l'extremada puresa del blanc que brolla de les seves dents ferotges i de la seva llet nutritiva o seminal.