El Thor
En el sender de les herbes esbaltides on ens esbalaíem, infants, que la nit s’arrisqués a passar, les vespes no anaven més a l’esbarzer ni els ocells a les branques. L’aire obria als hostes del matí la seva turbulenta immensitat. No eren més que filaments d’ales, temptació de cridar, volantí entre llum i transparència. El Thor s’exaltava sobre la lira de les seves pedres. El mont Ventós, mirall de les àguiles, era a la vista.
En el sender de les herbes esbaltides, la quimera d’una edat perduda somreia a les nostres joves llàgrimes.
Fureur et mystère
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada