A propòsit d'"Una trobada", de Milan Kundera

La diada de Sant Jordi de l’any 2000 Pilar i jo ens vam obsequiar, l’un a l’altre, amb un llibre.Quan ens el vam intercambiar varem fer la mateixa cara de sorpresa: els dos havíem elegit el mateix: La ignorància, de Milan Kundera. Des d’aquell dia seguim regalant-nos les obres d’aquest escriptor txec que s'ha convertit en una mena d’anell màgic de la nostra relació. Per això, ara fa unes setmanes vaig comprar, només veure’l, la seva darrera publicació: Una trobada.
Aquesta vegada, però, no es tracta de cap narració sinó d’un conjunt de petits assaigs que, tot i centrar-se en bona part en la creació literària (amb ràpids acostaments a escriptors com Dostoeivski, Celine, Ph. Roth, G. Begsson, M. Bienczyk, J. Gytisolo, G. García Márquez, A.France, Rabelais, Vera Linhartova, Danilo Kis, B.Bretch, C. Fuentes o C. Malaparte ) s’obren també àmpliament al terreny general de l’art i la cultura (amb treballs sobre pintors com Bacon, músics com Beethoven, I. Xenakis, Janacek, Schönberg..., o al desenvolupament del cinema) i fins i tot a la reflexió existencial (amb apunts sobre temes com l’afirmació individual, la singularitat i la solitud, la insignificància i fugacitat de la vida, la relació entre els homes i els animals o l’exili i la mort) i político-social ( amb acostaments a fenòmens històrics com l’holocaust o les primaveres de Paris i Praga).
Es tracta d’uns escrits breus, que recorden la tècnica del dietari, descabdellats amb una notable agilitat i lucidesa, a partir d’uns coneixements culturals amplis – especialment pel que fa a l’àmbit europeu: la mittel europa (amb tota aquella fèrtil barreja de la cultura germànica amb el món eslau i el jueu...) o l’àrea mediterrània (especialment la cultura francesa, però també la hispánica o la italiana) - i d’una sòlida experiència personal. Un seguit de notes que van quallant al voltant d’una sèrie de nuclis temàtics d’especial relleu com l’arxinovel·la, l’oralitat (amb agudes incursions al món caribeny del creol), el lligam entre tradició i innovació, el surrealisme, el realisme màgic...
Heus-ne aquí alguns fragments que em semblen particularment interessants:

És en gran part gràcies a la novel·la que l’home s’instal·la a l’escenari d’Europa en tant que individu.

...els països descentralitzats dilueixen la maldat, els centralitzats la condensen....

cada poble que es busca a ell mateix es pregunta on es troba l’esglaó intermedi entre la seva llar i el món, on es troba, entre els contextos nacional i mundial, el que anomeno el context mitjà (...) hi ha nacions amb una identitat caracteritzada per la dualitat, per la complexitat de seu context mitjà, i es precisament aquí on resideix la seva originalitat.

L’amistat sotmesa a un interés superior a l’amistat no té res a veure amb l’amistat.

La nació txeca no ha nascut pas (unes quantes vegades) gràcies a les seves conquestes militars, sinó que ha renascut sempre gràcies a la seva literatura.

Combatem perquè no s’obliden els assassins. I, en canvi, hem oblidat Schönberg.

La guerra de la memòria només fa estralls entre els vençuts. Els vencedor és lluny i impossible d’acusar.