Isabel Muñoz (Barcelona, 1951) és una d'aquelles fotògrafes que m'han interessat des del mateix moment que he tingutconeixement de la seva obra: En aquest cas es tractava de les seves conegudes imatges sobre la tribu etíope dels surma. Des del primer moment vaig tenir la sensació que em trobava davant d'una aportació singular, encara que no hauria sabut exactament perquè. Aquelles imatges tan sensitives semblaven com imantades, m'atrapaven...
Després he accedit a més informació sobre el seu treball, he visionat altres projectes fotogràfics seus desenvolupats en els llocs més diversos (Argentina, Cuba, Egipte, Brasil, el Salvador,Turquia, Iran...) cosa que ha permés que me'n fes una idea més completa de la seva obra i dels plantejaments artístics i tècnics, on destacaria la preeminència abassagadora del blanc i negre i la subjecció a un procés d'elaboració laboriós, alambinat, el cos humà (el seu magnetisme, el seu dinamisme, la seva expressivitat) com a protaqgonista essencial i, lligat a això un enquadrament que privilegia els primers plans, la visió fragmentària, un acostament que ens contorba i ens xucla l'esguard, que m'ha recordat aquella frase de Robert Capa que diu: " Si la teva fotografia no és bona, és que no estaves prou a prop" (i entenc que aquest apropament no és, o no és necessariment, físic) sinó anímic sensitiu, quasibé tàctil...)
Evidentment, hi ha moltes imatges que hauríen pogut acompanyar aquesta petita reflexió, però m'he decidit per aquestes anques cimbrejants i embotides en un vestit tan senzill, que mostra i no amaga..., perquè des que el vaig veure em va semplar un exemple particularment reeixit a l'hora d'il·lustrar com es pot arribar a capturar tot el món, i mostrar-lo en suspens, amb el recurs a la simplicitat més exquisida, a enfocament més despullament essencial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada