Ahir, a la llibreria, em vaig topar amb Museu de l'os i de l'aigua, un poemari de Nicole Brossard traduït per Antoni Clapés i publicat per El Gall, editor.El llibre em va dur a rememorar la trajectòria de la meva relació amb la poesia quebequesa, especialment la feta per dones.
Ja abans del viatge que van realitzar l'estiu passat al Quebec, havia llegit amb molt d'interés Retrats de mars d'Hélène Dorion (La Magrana, 2000) i L'enamorada interior de Claudine Bertrand (Tàndem, 2002); durant l'estada al Quebec vaig voler comprar una mostra de la poesia i de la narrativa breu que s'hi estigués fent per la gent més jove, hem vaig decidir finalment per Installation du feu, de Veronique Cyr (Poètes de Brosse, 2010) i Quand les guêpes se taisent d'Stéphanie Pelletier (Leméac, 2012), uns llibres la lectura dels quals encara tinc en procés.
La primera lectura transversal del recull de Nicole Brissard, una bella i acurada edició bilíngüe, m'ha fet la sensació que es tracta d'una poesia que cerca els límits, creativa i experimental; així, tot i tractar-se de l'escriptora mes major de totes les poetes quebequeses que he llegit, se situa potser en el vertex de la modernitat poètica.
I encara, documentant-me una mica sobre el tema, he trobat una altra traducció recent, que desconeixia, El jardí de l'ànima de Denise Desautels (Cafè Central, 2012), caldrà també aconseguir-la...
Després de tot això, ja hem creureu que he sentit el desig de contribuir jo també a aquest acostament i trasvassament poètic, fent una versió provisional d'un poema d'Installation du feu, de Veronique Cyr, poeta inèdita fins ara en la nostra llengua:
Tu m'instal·les en el paper
de l'ocell perdut entre
els quatre punts plegats
del sol amb els ulls
jazz pispant-ho tot
nits de cristall un congost
insofrible esmicola els
llibres fins a l'extrem
miopia del cos fins a
escopir el cap i totes
les plomes del cor
un gran trau entre
les roques i l'amargor
triar palleta
Tu m'installes dans le rôle
de l'oiseau perdu entre
les quatre point plissés
du soleil avec des yeux
jazz chapardant tout
nuits de cristal un défilé
insoutenable casse les
livres jusq'a l'extremme
myopie du corps jusq'a
cracher la tête et toutes
les plumes du coeur
un grand trou entre
les rocs et l'amertume
tirer à la courte paille
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada