A propòsit de "Crònica de la ciutat de pedra", d'Ismail Kadaré

   

   Al gener de 1910 vaig publicar en aquest blog un comentari sobre L'accident, el primer llibre que m'havia llegit d'Imail Kadaré. En aquell moment ja vaig expressar la bona impressió que aquest escriptor m'havia produït i hi assenyalava dues qüestions bàsiques: una més general, sobre la dificultat pràctica d'accedir a la major part de magnífics escriptors d'altres llengües tant per la limitació objectiva de quantitat d'autors, de temps disponible i d'existència de traduccions disponibles, qüestió aquesta que enllaça directament amb l'injust constrenyiment del cànon, centrat quasi totalment en la literatura anglo-saxona. L'altra, ja específica de l'autor, es referia a aquell discurs enigmàtic, escapçat, que em va atrapar de manera quasibé hipnòtica, com si avancés per "un territori inestable, movedís. sembrat de de mines".
   És des d'aquell pòsit que ara m'he llegit Crònica de la ciutat de pedra i - tot i tractar-se d'una novel·la ben diferent, tant a novell de la història com del discurs - el resultat ha estat la mateixa sensació de quedar envescat en el fil que va descabdellant la narració. Ara el que ens fascina és la mestria amb que el narrador  focalitza el relat en la mirada nova i la veu innocent d'un nen per tal d'aconduir-nos a través del laberint de la vella ciutat de pedra que el punt de vista infantil  amara d'una sensibilitat  panteista i, de mica en mica, pren el pols a la gernació que l'habita, encara encabida a dins el gresol de la societat tradicional, secular - entrecreuada de relacions familiars i veïnals, de convivència religiosa i d'extraordinària vitalitat dels rituals i les supersticions populars, amb una forta pulsió matriarcal... -, però plenament convulsada pels esdeveniments bèl·lics i la tensió política i ideològica de la segona guerra mundial.
   Tot això, des d'un discurs entelat pel record i, potser, per l'enyor; que prova de salvar un passat que se sap ja extingit, destil·lant-lo per l'alambi de la literaturització.
   Afortunadament, Ismaïl Kadaré està prou ben traduït entre nosaltres i encara em queden alguns llibres més per assaborir. Sense presses, anirem parlant-ne.