L'Honor de sofrir, VI
Ells van inventar l’ànima amb el
fi de sotmetre
El cos, que és l’únic lloc del somni i la raó,
Que és l’asil del desig, de la imatge i dels sons,
I pel qual tot es mort a l’instant que ell pereix.
Ells ens imposen l’ànima a la fi que
lassament
Hom alci els ulls de terra girats per oblidar-hi,
Després l’injuriós boç d'amortallament,
Que sota el vi vivent tot és llim funerari.
- Jo no cometre mai contra vostra bondat,
Contra vostra
grandesa, carnal si bé secreta,
Oh! Cos deixatat, oh! Confuses
ninetes,
La traïció de creure en vostra eternitat.
Refuso l’esperança, l’altitud, la ingravidesa,
Que es diu estranya al món i inclinada el fred
Dels vostres fossats foscos, tan
davall i massa estrets,
Jo vull
dir, esbrinant vostres nits vastes i
vanes,
Que res no sobreviu a l’escalf de les venes! 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada