Un tast, deliciós, de les"Cartes perses", de Montesquieu

   Un conjunt de felíces cirscumstàncies m'han aconduït, aquests dies, a revisitar Montesquieu i especialment les Cartes perses, d'una de les quals n'he fet la traducció que podeu llegir a continuació. La carta que fa 100, m'ha sobtat tant per la seua gràcia caricatural i com per la seua sorprenent "vigència", que us sembla?

CARTA C

RICA A RHEDI

.

A Venècia

            Els capricis de la moda em semblen, en els francesos, ben sorprenents. Ja han oblidat com anaven vestits aquest estiu; ignoren encara més com hi aniran aquest hivern: però sobretot hom no sabria dir quan li costa a un marit, mantenir la seua dona a la moda.

            De què em serviria fer-te una descripció exacta de la seua roba i dels seus ornaments? Una moda nova vindria a  destruir tota la meua obra, com passa amb la dels seus obrers; i, abans que tu hagueres rebut la meua carta, tot hauria canviat.

            Una dona que se’n va de Paris per passar sis mesos al camp en retorna tan antiquada com si s'hi hagués estat oblidada trenta anys. El fill desconeix el retrat de sa mare, fins a tal punt li sembla estrany el vestit amb el qual està pintada; s'imagina que és alguna americana qui hi està representada, o que el pintor ha volgut expressar alguna de les seues fantasies.

            Alguna vegada els pentinats s’eleven gradualment; i une revolució els fa descendir de sobte. Hi ha hagut un temps que la seua immensa alçada situava el rostre d'una dona al mig d'ella mateixa: en un altre, eren els peus qui ocupaven aquest lloc; els talons feien un pedestal, que les sostenia en l'aire. Qui podria  creure-ho? Els arquitectes han estat sovint obligats d’alçar, d’abaixar i d'eixamplar les seues portes, segons que els ornaments de les dones els  exigiren aquests canvis; i les regles del seu art han estat sotmeses a aquestes fantasies. Hom veu alguna vegada sobre un rostre una quantitat prodigiosa de pigues, per esvair-se totes l’endemà. En altre temps les dones tenien mida, i dents; avui  això no importa. En aquesta canviant nació, diga el que diga el crític, les filles fan d’altra manera que les seues mares.

            Es tracten els hàbits i les maneres de viure com a modes: els francesos canvien de costums segons l'edat del seu rei. El monarca podria fins i tot convertir en seriosa tota la nació, si s’ho proposés. El princep imprimeix el caràcter del seu esperit a la cort, la cort a la ciutat, la ciutat a les províncies. L'ànima  del sobirà és un motle que dóna la forma a totes les altres.

            De Paris, el 8 de la lluna de Safar, 1717