La mar avança
amb punxes
s’alçatrema
eixancada al trenc
d’aquest viure
constel·lat de llacets negres
(quan li passes la mà
se sent aquell esgarip
que fa gran la mare)
al sud de tot
mor una cançó de bressol,
a tot el nord
només li fa d’eco la por
els nens perduts
dibuixen espantalls
en lloc de mares,
europa té els braços
de fil d’aram
(com les paraules)
qui és aquesta gent
que du per pàtria el vent,
per sola bandera la nuesa?
bé que ho sabem:
i els parem paranys
amb promeses
(som mala gent)
ells
es confien a la set
obstinada dels ocells
nosaltres
som l’erm,
ja no tornarem a néixer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada