Afinitats electives: "L'aranya de l'amor", d'Henry Cartier-Bresson

   Era el 1934, Cartier-Bresson havia anat a Mèxic per participar en un projecte fotogràfic que no va arribar a desenvolupar-se però el va captivar la vitalitat d'aquell país, de manera que s'hi va quedar durant un any dedicat a captar fotogràficament la gent anònima i els barris més populars de la capital . D'aquella època és una de les  fotos seves que més m'han atret. Es va publicar originalment al llibre Flagrants délits (1968). El fotògraf la va titular "l'aranya de l'amor"

   Les fotos explicitament eròtiques, com ho és aquesta, no són normals en el conjunt de l'obra de Cartier Breton més abocat a fotografiar escenes a l'aire lliure,de la vida de carrer, espontànies,  a plena llum del dia ..., cercant sempre allò que en deia images a la sauvette, situacions plenament espontànies captades en el moment just que  assoleixen una mena de "conjunció màgica", irrepetible. Però a  "L'aranya de l'amor" no hi ha cap divergència respecte d'aquesta mena de regla d'or; més bé al contrari, aquesta imatge robada per un fotògraf furtiu a dues dones furtives podria ser considerada com un model paradigmàtic de l'exaltació d'aquell "instant decisiu".

   Cartier-Bresson era en una festa a casa d'un amic quan es va trobar, d'improvís, amb la porta entreoberta d'un dormitori rere la qual dues dones es trabucaven apassionadament l'una en l'altra. Sigil·losament va fer-hi tres fotografies, amb l'ajut només de la llum d'una lampada. Sembla que, de les tres instantànies, aquesta va ser l'elegida, per reflectir més plenament aquella "conjunció màgica". 

   Sobta com una instantània tan elemental com aquesta, només dos cossos relligats l'un en l'altre, rebolcant-s'hi, fragmentaris..., pugui atraure amb tant de magnetisme. L'esfumatura i el descentrament de la part de la dreta ens neguen els rostres de les amants. En un primer cop d'ull, només hi copsem dos cossos anònims i atrapats en la seva essencialitat carnal, en una mena de caos convuls i enterbolidor. Però de seguida les cames eixancades capten l'atenció i orienten la mirada envers el punt de fuga, cap al centre il·luminat on s'esdevé el puixant encavallament d'una i l'ànsia de l'altra per despullar-la. Un relligament fogós i tanmateix exempt de forçament, només un avarícia perfectament compartida. L'acoblament en la delícia que es manifesta en el ritme acoblat, en la textura de la pell que la llum només acarona...

   Imatge d'un desig que atrapa i inocula. Enjòlit i punt dolç. 

   

Un matí de sort: Passejada amb concert de clavecí

   Aquest matí lluïa un sol que convidava a fer una bona passejada, així que no ens ho hem pensat massa i hem sortit. Eren les dotze i voliem fer una volta i tornar per preparar el dinar. Hem pujat a la part de dalt del poble i, despprés de visitar l'antic dipòsit d'aigües, hem pujat per la sendera zigzaguejant del calvari fins arribar a la capelleta de Sant Blai. El paisatge, amb tot el poble als peus, una bona part de la plana del Marquesat i el la mar al fons, és espectacular.

   A la capelleta hem trobat uns coneguts i ens hem assabentat que, just a la una, hi havia un recital de clavecí a dins l'harmoniosa ermita neoclàssica, a càrrec de Francesc Esteve. No cal dir que hem retardat els plans del dinar i ens hem quedat al concert. En l'ambient acollidor de la capella, que avui ens ha demostrat la seva bona qualitat acústica, la cinquantena de persones que la omplíem hem pogut gaudir d'una mostra ben escollida de composicions barroques concebudes per a aquest antic instrument i executades amb rigor i delicadesa pel mestre ondarer.  

   Hem tornat a casa realment satisfets i, per suposat, ens hem posat a la cuina per fer-nos un arròs caldós de pollartre amb faves i carxofes que també ha estat antològic.

 Preludi en do major de Johann Sebastian Bach per a clavicèmbal

Del Fuji a la Foradada, o el diamant sol caient a dins la vidriola

(Foto  extreta de Flickr: galeria skaiseeker)

   Avui he llegit ha Le Monde, dins la columna "Lettre d'Asie" de Phillippe Pons, un article interessant sobre un fenomen natural de gran transcendència al Japó i que s'esdevé tots els anys per ara: el Diamond Fuji, la confluència de la trajectòria del sol,  en la seva posta, amb el cràter del Mont Fuji, de manera que es produeix la unió, o fusió d'aquests dos simbols, potser els més preeminents,  del Japó. 

   Això m'ha recordat de seguida el fet tan semblant de l'aliniació solar de la Foradada, que s'esdevé a la Gallinera, cada any, durant la tardor, al voltant de la celebració de Sant Francesc (3 - 6 d'octubre) i simètricament a la primarvera (7 - 10 de març). Un esdeveniment la contemplació del qual que concentra cada vegada més gent pel voltant de l'emplaçament de l'antic convent de Francesc de Benitaia.El tres d'octubre passat hi vam ser nosaltres. Pel matí vam pujar fins al forat i a la vesprada vam intentar contemplar, amb un èxit prou mins, tot s'ha de dir, com la muntanya anellava l'astre i assenyalava amb un raig l'indret on calia que aquells franciscant de fa ja segles edificaren el seu convent.

   A la propera vegada hi tornarem, segur. Però ho farem amb una emoció afegida, la d'assistir a una conjunció que d'alguna manera també serveix per agermanar l'orient  i l'occident.

(Foto: Sílvia Faus)

IV aniversari!

Se m'havia passat, però avui aquest post de L'altra cara de la lluna m'ho ha recordat: Ara fa set dies, el dia 21, va fer quatre anys que vaig encetar aquesta aventura de  Nausica. El primer post el vaig titular L'inici i va consistir en un poema dedicat a la meva Pilar, il·lustrat per la fotografia que reprodueixo ara. El lloc on ella era ha estat destrossat, el marge del darrera i la pintada han desaparegut..., però el meu amor per ella roman intacte, com ella segueix igual de forta, capaç i orgullosa de ser dona.

L'art

Tot art és autobiografia, la perla és l'autobiografia de l'ostra.

F. Fellini

El blau Montgó

( a Buson )

ja escala el cel

ja s'ajaça a la mar

el blau Montgó

Àlbum, 29: La nina no cau, es deixa..!

Afinitats electives: Isabel Muñoz, la fotògrafa del cos

   Isabel Muñoz (Barcelona, 1951) és una d'aquelles fotògrafes que m'han interessat des del mateix moment que he tingutconeixement de la seva obra: En aquest cas es tractava de les seves conegudes imatges sobre la tribu etíope dels surma. Des del primer moment vaig tenir la sensació que em trobava davant d'una aportació singular, encara que no hauria sabut exactament perquè. Aquelles imatges tan sensitives semblaven com imantades, m'atrapaven...

   Després he accedit a més informació sobre el seu treball, he visionat altres projectes fotogràfics seus desenvolupats en els llocs més diversos (Argentina, Cuba, Egipte, Brasil, el Salvador,Turquia, Iran...) cosa que ha permés que me'n fes una idea més completa de la seva obra i dels plantejaments artístics i tècnics, on destacaria la preeminència abassagadora del blanc i negre i la subjecció a un procés d'elaboració laboriós, alambinat, el cos humà (el seu magnetisme, el seu dinamisme, la seva expressivitat)  com a protaqgonista essencial i, lligat a això un enquadrament que privilegia els primers plans, la visió fragmentària, un acostament que ens contorba i ens xucla l'esguard, que m'ha recordat aquella frase de Robert Capa que diu: " Si la teva fotografia no és bona, és que no estaves prou a  prop" (i entenc que aquest apropament no és, o no és necessariment, físic) sinó anímic sensitiu, quasibé tàctil...)

   Evidentment, hi ha moltes imatges que hauríen pogut acompanyar aquesta petita reflexió, però m'he decidit per aquestes anques cimbrejants i embotides en un vestit tan senzill, que mostra i no amaga..., perquè des que el vaig veure em va semplar un exemple particularment reeixit  a l'hora  d'il·lustrar com es pot arribar a capturar tot el món, i mostrar-lo en suspens, amb el recurs a la simplicitat més exquisida, a enfocament més despullament essencial.

La lectura

L'acte de la lectura potser és una de les follies més intel·ligents de l'individu.

Josep Ballester



Àlbum, 28: Quan l'ull s'avicia