diumenge, 31 d’agost del 2008

Córrer l'andola (Londres 7, tornar a la gent)

gent

Finalment tornem a l'inici: la ciutat és sobretot la gent que l'habita o la recorre, és l'indret privilegiat de la petja humana. I El viatger és un voyeur, habita un temps suspés on sembla que res no el lliga.

Viatjar és deambular com si lliscasses, unes vegades plàcidament i d'altres arrossegat per les torrentades anònimes pels parcs i jardins, pel dens entramat del metro o per les ribes assoleiades del riu, per carrers i per places, per les sales acolorides del museus o per les barres sorolloses dels pubs, per mercadets bigarrats, per concerts, per llibreries...

Viatjar en una urbs és accedir fascinat a un mostruari sempre canviant, surrealista, on conflueixen corrents que vénen del passat amb altres que anuncien el futur; és travessar com un infant el mirall des d'on ens fa ganyotes la faç caleidoscòpica del món.

dijous, 28 d’agost del 2008

Córrer l'andola (Londres 6, paisatge urbà)

paisatge urbà

Una de les coses més gratificants que es poden fer per una gran ciutat és córrer l'andola -és a dir recórrer-la una mica a la deriva, deixant-te abassagar per la seva enormitat, arrossegar per la seva vitalitat, sorprendre't per la força de les seves màgnifiques perspectives o per la força (de vegades fins i tot sòrdida) d'alguns racons amagats...

dilluns, 25 d’agost del 2008

Córrer l'andola (Londres 5, parcs i jardins)

Parcs i jardins de Londres

La primera vegada que vaig visitar Londres, ara fa dos anys, ja em va sorprendre el nombre´i l'extensió del seus partc, tant com l'ús que en feien els londinencs. Aquesta vegada m'he reafermat en aquella impressió fins al punt d'escriure el següent apunt l'endemà de la meva arribada (28-072008): "segurament ser londinenc vodrà dir saber distingir clarament les especifitats d''un parc de les d'un altre i tenir-hi, ésclar, les seves pròpies i intransferible preferències.

Hyde Park, Saint James PaeK, Green Park, Regent Park..., àmplies extensions verdes i extraordinàrianent concorregudes, que clapegen l'extens planol de la ciutat, una urbs que amb la seva àrea metropolitana supera el 14 milions d'habitants (la població sencera de tots els Països Catalans, i encara més!) i, tanmateix es desplega sobre uu vast territori, sense assolir mai la densitat constructiva a què les nostres ciutats ens tenen acostumats, amb un predomini de construccions baixes, d'habitatges unifamiliars, entrevarant els varris amb amb extenses zones arbrades (o fins i tot conreades)... Que et fan pensar de seguida en una política d'ordenació del territori que -tot i la densitat de població de l'àrea i del país en general, no permetria de cap maerea un especulació urbanística del calibre de la que aquí sembla inevitable. Aquesta vegada, a més, he tingut la sort de comptar amb la companyia de Juan Carlos, un enginyer agrònom castellonec que hi era aquí per la mateixa raó meva, per acompanyar la seva parella que assistia al mateix curs de la meva. Amb ell vaig visitar Keen Garden, un esplèndid jardí botànic ple d'arbres singulars (albers, faigs, roures o l'oriental Ginko...) d'arbusts, aigua, racons deliciosament ajardinats (com el jardí japonès), hivernacles... Tot un matí de contemplació i de placidesa.

En arribar a Ateca vaig intercanviar aquestes impressions amb Joaquín, un amic que treballa de jardiner municipal a la veïna Calatayud.; em va dir que això era ben cert, i reflectia una cultura d'especial estima pels arbres, les plantes i les flors que es molt més arrelada als països europeus, especialment els del nord, que entre nosaltres. He pensat una mica sobre el tema i he recordat les meves estades a Berlín, amb l'impressionant Tiengarden, i a Holanda, amb les seves cases sempre ornades de plantes i els seus extraordinaris mercats de flors; experiències que abonen aquesta afirmació.

Però, d'altra banda, he recordat també l'adhesió dels nostres llauradors pels seus camps, que en situacions extremes poden arribar a matar per la disputa d'un arbre, el conreu minuciós de l'horta, el treballs colosals que han hagut de realitzar, generació rere generació per abancalar els vessants muntanyosos del nostre secà o per anar teixint una la laberintica xarxa de rec per profitar l'escassa aigua disponible... i he arribat a la conclusió que potser aquí domina encara una relació utilitària amb la natura, de recurs per a la supervivència, d'una banda, i de gaudi de la muntanya com a natura intocada, erm salvatge.

dimarts, 19 d’agost del 2008

Córrer l'andola (Londres 4, l'art i la vida)




Ja hi havia estat però, durant aquesta estada, he visitat tres vegades el British Museum. Així i tot, ja se sap, hem queda encara molt per veure. Aquests museus escaparat del poder d'un imperi (com el Louvre, l'Hermitage o el Prado) són realment inhumans, és molt fàcil caure en un afany merament col·leccionista: Has estat allí, entre les escultures del Partenó, els lleons assiris, les mòmies egípcies..., però a la fi només hi queda un garbuix d'imatges entrevistes i mal païdes que, més que altra cosa, anastesien el gust sinó arriben a provocar una indigestió.

Per això cal ser selectiu i suficientment lúcid per imposar-hi el teu interés i la teva mirada. A Pilar i a mi ens interessava molt la magna exposió sobre l'emperador Hadrià i, realment, no ens va defraudar: Un bon nombre de peces, sovint, monumentals; una planificació ben feta i un espai contenidor esplèndid, grandiós. Tanmateix, allò que al final més ens va commoure foren un grapat de materials menors, prenyats de vida, representatius de la vida quotidiana, encara bategant per davall la fina pols del temps passat, com per exemple uns espills elementals o unes pobres sandàlies que havien pertanygut a una jueva rebel a Roma.

Aquesta predisposiciósió s'adeia plenament amb la nostre interés i valoració, cada vegada més fort, per l'art africà, tan ben representat en una galeria permanent d'aquest mateix museu. La seva factura artesanal, pobra... ens sembla cada vegada més acordada amb l'art contemporani més modern i agosarat: mobiliari, màscares, totems, eines... una delicia de formes i de colors amb una capacitat de suggestió extraordinària.




dilluns, 18 d’agost del 2008

Córrer l'andola (Londres 3, Homenatge a les Brigades internacionals)





01-08-2008


Després de deixar Pilar al col·legi, em dedico a vagarejar pel Southbank. M'adreço finalment, vorejant el Tàmesi, cap a London Eye's. El temps és deliciós i no hi ha massa gent, vaig fent fotografies a dreta i esquerra fins arribar-hi a l'espectacular nòria. Just a tocar hi ha el Jubilee Garden, un jardi conformat bàsicament per un gran quadrat de jespa, de seguida atrau la meva atenció una esculptura, sembla un garbuix de cossos entrellaçats. M'hi acosto, rere un ramell de folors resseques s'hi pot endevinar la paraula international... Una llarga esgarrifança em recorre l'espinada en comprovar que es tracta d'un homenatge a les brigades internacionals.

Entre les restes de flors i escrits ja mig esborrats per l'efecte de la intempèrie hi deixo també la petja emocionada del meu record i la meva reivindicació.




dijous, 14 d’agost del 2008

Córrer l'andola (Londres 2, La Venus de l'espill)

National Gallery (08-08-2008, a les 10h17')
Només entrar al museu m'he orientat per adreçar-me ràpidament a la sala on hi ha la Venus de l'espill, ara sóc assegut en un banc devant l'admirat llenç de Velázquez. Es tracta d'una sala dedicada als grans pintors del segle d'or castellà i espanyol -hi ha també quadres de Zurbarán, de Murillo..., fins i tot del nostre Josep de Ribera- encara que això ho veuré després, perquè ara només tinc ulls, dilatats i morosos per aquest esclat de sensualitat que, entremig de tanta ostentació de religió i de poder, de tenebres, s'aixeca tendra com un lliri blanc.
M'imanta aquest nu estilitzat, entrevarat de carn i de marbre. Se'm desperta l'ànsia de tocar, de reseguir aquesta esquena que invita tant com oculta, el seu perfil em retorna als dits la fragilitat sucosa i la fermesa tibant de l'amiga, un equilibri al punt de l'inestable entre l'atracció del cos i la de l'esperit on em reconec.
Sent que el rostre reflectit a l'espill em fa nosa, n'estic segur que és fals, un recurs més per amagar la identitat de la dona deessa i fer més plena la seva capacitat de suggestió. Com també em destorben, cada vegada més les teles i ornaments que l'envolten, res no és digne d'aquest cos desplegant la seva ondulada plenitud. Tot perd valor front a la seva puresa extrena, només llum i finesa, com una trena perfecta de santedat i de lascívia.

dimecres, 13 d’agost del 2008

Córrer l'andola (Londres 1, la gent)

La metròpoli la fa la gent, és una riuada tèrbola, una amalgama sempre estranya, un irritant formiguer...
Estols de corbs-oficinistes de mirada fixa, música a l'orella i pas apressat, colles d'amics o amigues volatejant en les seves rialles, negres elegants copm una girafa o generoses com una antiga divinitat de la terra, homes prims i fins od'una grolleria insultant, encabits a les tenebres del metro o emtomat el sol als parcs, jovenetes orientals lluents com un dia de sol benigne...
L'espai vast de la llibertat..., i de la soledat.

dimarts, 12 d’agost del 2008

L'esperança


Sense l'esperança no trobaríem l'inesperat, que és introbable i inaccessible.
Heràclit

dissabte, 9 d’agost del 2008

els formiguers

El savi pot seure en un formiguer, però només un neci s'hi queda assegut.
Proverbi Xinès

divendres, 8 d’agost del 2008

De retorn


Demà,dissabte, tornem a casa després de dues setmanes ben intenses a Londres. I el bloc reprendrà el seu batec habitual.

dimarts, 5 d’agost del 2008

5 d'agost de 1939, afusellament de les tretze roses



Vora el barranc del Carraixet
hi ha un taronger d'amargues branques:
penja una collita de màrtirs
d'una mort amarada i pobra.
Vora el barranc del Carraixet,
enterraments de caritat,
la funesta llum foradada
i les rebentades pupil·les.
...
Vora el barranc del Carraixet
alena un poble, persevera
i confia en la llibertat
dels dies i de les banderes.
Vora el barranc del Carraixet
s'aixeca una barricada
coronada de falçs invictes,
segellada amb la sang d'un poble...
Vicent Andrés Estellés