Ja hi havia estat però, durant aquesta estada, he visitat tres vegades el British Museum. Així i tot, ja se sap, hem queda encara molt per veure. Aquests museus escaparat del poder d'un imperi (com el Louvre, l'Hermitage o el Prado) són realment inhumans, és molt fàcil caure en un afany merament col·leccionista: Has estat allí, entre les escultures del Partenó, els lleons assiris, les mòmies egípcies..., però a la fi només hi queda un garbuix d'imatges entrevistes i mal païdes que, més que altra cosa, anastesien el gust sinó arriben a provocar una indigestió.
Per això cal ser selectiu i suficientment lúcid per imposar-hi el teu interés i la teva mirada. A Pilar i a mi ens interessava molt la magna exposió sobre l'emperador Hadrià i, realment, no ens va defraudar: Un bon nombre de peces, sovint, monumentals; una planificació ben feta i un espai contenidor esplèndid, grandiós. Tanmateix, allò que al final més ens va commoure foren un grapat de materials menors, prenyats de vida, representatius de la vida quotidiana, encara bategant per davall la fina pols del temps passat, com per exemple uns espills elementals o unes pobres sandàlies que havien pertanygut a una jueva rebel a Roma.
Aquesta predisposiciósió s'adeia plenament amb la nostre interés i valoració, cada vegada més fort, per l'art africà, tan ben representat en una galeria permanent d'aquest mateix museu. La seva factura artesanal, pobra... ens sembla cada vegada més acordada amb l'art contemporani més modern i agosarat: mobiliari, màscares, totems, eines... una delicia de formes i de colors amb una capacitat de suggestió extraordinària.
1 comentari:
La veritat és que el British Museum té meravelles i sorpreses. Com bé dius, cal fer-ne més d'un recorregut, sempre amb un criteri de visita.
Publica un comentari a l'entrada