National Gallery (08-08-2008, a les 10h17')
Només entrar al museu m'he orientat per adreçar-me ràpidament a la sala on hi ha la Venus de l'espill, ara sóc assegut en un banc devant l'admirat llenç de Velázquez. Es tracta d'una sala dedicada als grans pintors del segle d'or castellà i espanyol -hi ha també quadres de Zurbarán, de Murillo..., fins i tot del nostre Josep de Ribera- encara que això ho veuré després, perquè ara només tinc ulls, dilatats i morosos per aquest esclat de sensualitat que, entremig de tanta ostentació de religió i de poder, de tenebres, s'aixeca tendra com un lliri blanc.
M'imanta aquest nu estilitzat, entrevarat de carn i de marbre. Se'm desperta l'ànsia de tocar, de reseguir aquesta esquena que invita tant com oculta, el seu perfil em retorna als dits la fragilitat sucosa i la fermesa tibant de l'amiga, un equilibri al punt de l'inestable entre l'atracció del cos i la de l'esperit on em reconec.
Sent que el rostre reflectit a l'espill em fa nosa, n'estic segur que és fals, un recurs més per amagar la identitat de la dona deessa i fer més plena la seva capacitat de suggestió. Com també em destorben, cada vegada més les teles i ornaments que l'envolten, res no és digne d'aquest cos desplegant la seva ondulada plenitud. Tot perd valor front a la seva puresa extrena, només llum i finesa, com una trena perfecta de santedat i de lascívia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada