dimecres, 11 de febrer de 2009

Córrer l'andola (L'escapada de febrer, 1: Tarragona)

Tarragona


Volíem aprofitar que el dilluns era festa escolar al poble on treballem per fer una escapada així que el mateix divendres, a la posta de sol, vam a arribar a Tarragona. Després d’ingressar a l’hotel vam sortir per fer una primera passejada que va arrencar de la Plaça Imperial Tàrraco per resseguir de cap a cap la Rambla Nova, un recorregut que em va recordar, l’eix vertebrador que, a Ais de Provença, conformen la Plaça de G. De Gaulle i el Cors Mirabeau (segurament un dels carrers més harmònics i bells del món).
Havíem fet uns tres-cents metres de passeig quan vam veure la Llibreria de la Rambla, semblava animada, hi entràrem decididament. A l’estança del fons, atapeïda de gent, se sentia la veu de Francesc Parcerisas parlant del poemari Terra fonda de Lurdes Malgrat. El presentador feia referències reiterades a una mena de “misticísme” laic que amarava el poema. Caram! - vaig pensar jo – sembla que darrerament la mística em persegueix, així que vaig comprar el llibre i vam seguir la caminada.
En arribar al balcó sobre la mar tombarem cap a l’amfiteatre, ja era nit tancada i la il·luminació artificial conferia al paisatge urbà un encant especial, que s’adeia molt amb la calma dels carrers i placetes del cas antic, plens de restes romanes. Acabàrem sopant en un petit restaurant d’aire francès.
L’endemà, en arribar a mitjan rambla tombarem cap a la Plaça Corsini volíem veure el Mercat però l’edifici estava tancat per obres o excavacions i les paradetes eren en un gran envelat que ocupava la plaça, configurant un espai gairebé idèntic al que vam veure a Cadis la passada primavera.
A continuació ens dirigírem al Palau Firal i de Congressos per veure una exposició de fotografies de Robert Capa. El carrer que hi duu et deixa a peu pla damunt la terrassa, ja que es tracta d’un edifici bastit en el buit d’una pedrera, d’un aspecte compacte i una estructura escalonada que a mi em va recordar alguns del complex cultural del South Bank londinenc.
L’exposició, El darrer dia de la Tarragona republicana, mostra l’èxode de la població davant l’ocupació imminent de la ciutat per part de les tropes franquistes. Les instantànies de Capa són d’una expressivitat i dramatisme extraordinaris, i es complementen amb d’altres fotografies que mostren l’estat actual dels indrets on foren preses aquelles imatges i amb breus textos explicatius del fotògraf, un vídeo explicatiu i un bon catàleg.
A continuació ens desplaçarem a l’altra banda per fer un reposat recorregut de la ciutat antiga que vam iniciar en l’espectacular conjunt que formen l’amfiteatre, el Museu Nacional Arqueològic que ens va sorprendre gratament pel seu didactisme – hi vam conèixer, per exemple, la relació de l’antiga Tàrraco amb l’emperador Adrià – i l’acurada selecció de peces arqueològiques d’entre les quals ens interessaren sobretot algunes escultures i objectes de la vida quotidiana i, finalment, la torre del Pretori – on vam poder contemplar una exposició, tan punyent com emotiva, dedicada al president Lluís Companys - i el les restes del circ.
Ja era vora migdia quan començarem a vagarejar per de la ciutat antiga, edificada sobre l’altiplà on hi hagué els edificis i els espais públics més importants de l’antiga Tàrraco: Temples, Forum Provincial... I ara constitueix un dens entramat de places reduïdes i carrers estrets que conviden a fer un tomb sense rumb, assossegat, que ens va recordar un seguit altres ciutats mitjanes que també ens han seduït amb el seu pòsit d’història i la seva harmonia vital mediterrània, un llistat on, a més de les ja esmentades Ais i Cadis, anàrem afegint Arles o l’illa d’Ortigia, el meravellós cor de Siracusa...
Caient ja el capvespre vam fer un tranquil el passeig de les muralles i després baixem al tram inicial de la Rambla Nova per visitar una exposició de Klimt, al Caixa Forum. Es tracta de 75 dibuixos centrats en el cos de la dona que, certament, trencarien cànons en la seua època tant per reflectir també models no canònics – velles, dones embarassades...- com per la naturalitat, la gran llibertat de moviments, que hi porten una gran dosi de frescor, espontaneïtat i atreviment al nu femení.Acabarem el dia a l’harmoniosa Plaça de la Font, fruint d’un sopar casolà. Teníem la sensació d’haver aconseguit captar, si més no d’una manera sintètica, el pols d’una altra ciutat de profund pòsit històric i de dimensió encara humana, d’aquestes on és un privilegi viure (o veure).