En el centenari de Simone Weil

El 3 de febrer, es commemorava el naixement de Simone Weil (París, 3 de febrer del 1909 - Ashford, 24 d'agost del 1943), intel·lectual i activista que havia romàs pràcticament desconeguda per a mi, només era, fins ara, un nóm nuvolós en el meu horitzó intel·lectual. Però sembla que aquest centenari n'ha remogut l'interés entre nosaltres de manera que en un curt període de temps s'han editat en català dues obres d'un interés especial per conéixer el pensament weilià: Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, traduït per Emília Bea i editat per Denes Editorial, i Simone Weil: el silenci de Déu, de Josep Odón, editat per Fragmenta Editorial. De retop, tot això ha servit també per atraure amb força el meu interés.
La seva peripècia vital i el tast que n'he pogut fer del seu pensament m'han revelat una dona que encaixaria perfectament amb aquelles persones espirituals a les quals, fa només uns dies, confessava la meva admiració en tant que " exemple de compromís amb els oprimits i de testimoni insubornable de la injustícia".
Nascuda a França filla d'una família jueva i benestant abandonarà la seva tasca com a professora de filosofia per treballar com a obrera a la fàbrica Renault i poder sentir en les pròpies carn l'explotació del proletariat; la seva condició de jueva no li impedeix desenvolupar una crítica profunda del judaisme; tot i la seva conversió al cristianisme, i la seva absorben vivència ascetico-mística, es negarà a ser batejada i rebutjarà tota esglesia "considerada com a un organisme social (on) els misteris inevitablement degeneren en creences"; militant insubornable de la causa dels treballadors, inclinada cap a formulacions teòriques de l'anarquisme es va oposar als totalitarismes a la vegada que criticava també el paper dels partits com a burocratitzadors de la democràcia, acudirà en ajut de la república espanyola formant part de lels Brigades Internacionals i s'incorporarà - per poc temps, atesa la seva fràgil salut- a la columna Durruti; malgrat les seues posicions pacifistes, anirà a Londres per incorporar-se, una vegada iniciada la segona guerra mundial, a l'exercit francès d'alliberament, on la seva vivència insubornable de la ètica la durà a refusar de menjar res més que la minsa ració que els soldats podien menjar al front, cosa que va contribuir decisivament la a la mort.
Aquest radical compromís d'autenticitat sembla fascinar, tant com inquieta, a tothom que s'hi acosta a la seva vida i la seva obra.