 |
| La Pinyata de Pego |
Ara fa poc més d'un any me'n recordava dels darrers dies, el carnestoltes semiclandestí de la meva infantesa. Perquè, durant el franquisme la disbauxa del carnaval fou només una llicència limitada a la tolerància de les entremaliadures dels infants i, segurament també, refugiada en el món casolà de l'àmbit rural.
Però en arribar la transició democràtica aquesta celebració orgiàstica es va recuperar ràpidament als nostres pobles. Com un riu subterrani de saba, la tradició havia romangut hivernada i ara resugia ben viva, i tornava com un calc del que havia estat abans de la llarga nit feixista. Tant és així que, a la nostra comarca es va imposar de seguida , com havia estat la tradició, l'abassagadora preponderància del Carnestoltes de Pego: Cita anual de desenes de milers d'emmascarats disposats a dansar fins l'extenuació al ritme d'una nit delirant, bàquica. Però aquesta invasió, és viscuda per molts "natius" com un tràfec que fa rodar el cap i com una certa devaluació grollera i consumista de l'essència d'aquests dies alternatius plens de rituals tribals com menjar l'arròs amb crosta o fer la baixada del Bullent...
Per això, les pegolines i els pegolins, com la gent de la contrada identificada amb aquesta vila tan singular, prefereixen, de totes totes, la desfilada de la Pinyata que ve a soterrar el carnestoltes el dissabte següent a la bacanal, sobrepassat ja el llindar del dimecres de cendra. Una celebració casolana, subtil a la vegada que subvertidora, que fa del negre el color de la festa i del foc l'instrument de la rebel·lió. Aquesta nit, la Pinyata tornarà a desplegar la seva corrua, l'energia aglevadora de tot el poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada