dimarts, 24 de febrer de 2009

Córrer l'andola (l'escapada de febrer, i 3: La Conca de Barberà. Poblet, L'Espluga de Francolí i Montblanc)

Conca de Barberà

La veritat és que ja feia molt de temps que volia visitar Poblet però encara no havia trobat el moment oportú. Em feia una mica de vergonya i tot. Per això quan em vaig veure enfront de la seva portalada, tot i la vesprada tan freda, vaig sentir una fonda i serena satisfacció.
El monastir de Poblet - que actualment pertany al terme municipal de Vimbodí i Poblet i a la parroquia de L’Espluga de Llobregat - va ser fundat en 1150 per l’ordre cistercenca, per la qual cosa el nucli monumental està bastit seguint els models del Romànic i del Gòtic. Des del regnat de Pere el Cerimoniós i durant els segles XIV i XV allotjà el panteó reial de la corona catalano-aragonesa, reblant d’aquesta manera la predilecció dels nostres monarques nacionals pel monastir. Com fou també el mateix rei qui, amb la donació dels seus llibres al monastir, va posar les bases inicials, a la qual seguiren després importants i continuades donacions, per fornir-lo de la seva fabulosa biblioteca. El segle XIX fou definitivament atziac per a Poblet, que va patir diversos assalts i saquejos fins que, afectat per la desamortització de Mendizábal, va quedar plenament arruïnat fins el 1930, quan va començar la seva restauració. El 1940 torna a ser habitat per una comunitat de monjos cistercencs, el 1945 es crea la germandat de Poblet. El 1921 es declarat Patrimoni Nacional, el 1991 Patrimoni de la Humanitat i el 2005 rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat Catalana.
La primera sensació que em va produir accedir a l’interior i visitar les diferents dependències (el claustre, amb el bell lavatori central, les cuines, el refectori, la biblioteca, els dormitoris, l’església...) va estar marcada pel fet de trobar-me dins un cenobi actiu. Això feia que, d’una banda, m’agradés veure-hi un edifici habilitat per a permetre una vida relativament confortable a la comunitat de monjos que ara hi habiten però, d’altra banda, em produïa també una deix de decepció el fet de constatar que ja no hi resta pràcticament res de l’antic abillament. Evidentment, no hi podia quedar cap cosa després de més de cent anys de saqueig i destrucció però dubtava si no haria estat millor veure’l nu i amb totes les cicatrius que li ha infringit la història.
Però el moment més emotiu fou el d’acarar-se al conjunt de mausoleus reials formant dos rengleres solemnes al centre del creuer de l’església; vaig anar contemplant-los atentament mentre ens explicaven la rocambolesca història d’aquests sepulcres i dels cossos que contenien. Els sepulcres havien superat amb sort el saquejos que havia sofert el monastir durant la guerra del francès i les revoltes del trienni liberal però en ser desamortitzat en 1835, i durant les dècades següents, va quedar plenament indefens, en una mostra flagrant de la negligència dels successius governs espanyols que hi atorgaren un tracte radicalment diferent del mantingut amb d’altres mausoleus reials castellans. Sotmés de bell principi a successius actes vandàlics i de pillatge els mausoleus foren derrocats i s’escamparen per terra els cossos que contenien – l’escriptor Ángel Guimerà en feu una descripció punyent de la profanació d’aquelles tombes, i especialment de les restes del rei Jaume I, en aquest conegut poema . L’any 1937, el rector de la parroquia de l’Espluga de Francolí va aconseguir recollir les ossades i transportar-les a la seva església i l’ajuntament del mateix poble va recol·locar les restes reials en diferents caixes, les que hom creia de Jaume I en una caixa de fusta de noguera i les altres, barrejades, en set caixes de fusta de pi, sis anys després les depulles del rei conqueridor foren traslladades a la catedral de Tarragona on se li erigí un mausoleu. Finalment, el 1952, les suposades restes de Jaume I i dels altres monarques catalans foren retornades als mausoleus restaurats de Poblet en una operació que Franco va intentar rendabilitzar políticament. I dic suposades restes perquè, amb tot tràfec d’ossos, els cossos reials esdevingueren barrejats, com ho ha demostrat el recent estudi antropològic i genètic de les restes que se suposaven del princep de Viana i han resultat ser de tres cadàvers diferents,. Una anàlisi que ara s’està plantejant de poder fer amb el cos de Jaume I . Per la meva part, ja m’està bé que cada mausoleu continga una mostra indestriable de tots aquells reis nacionals, això és un bon resum o compendi - i també com una prova irrefutable - de la nostra dissort i de la opressió que encara pesa sobre el nostre poble.

Després de Poblet vàrem fer una visita breu a L’Espluga de Francolí, un poble bonic i actiu, enfaixat pel riu, on vam poder gaudir d’una visita al magnific celler cooperatiu, construït per Pere Doménech i Roura i conegut com a “la catedral del vi”, recollint les paraules d’Àngel Guimerà, hi vam comprar une botelles de vi excel·lent i, després, un bon assortit de caquinyolis.
Finalment, realitzarem una passejada per Montblanc. Vam accedir al recinte emmurallat pel portal del Foradot i vam anar davallant lentament per iniciar la visita amb la magnífica església de Santa Maria la Major, d’un pur gòtic tardà, hi poguérem escoltar el seu magnífic orgue, vagarejàrem després per carrers i placetes clapejats de cases senyorials per acabar a l’església de Sant Miquel, entre el romànic i el gòtic primitiu -amb la coberta de fusta i l'enteixinat policromat que ens va recordar la catedral de Terol - un recinte emblemàtic que va allotjar les Corts catalanes en 1307 i en 1370, com també ho féu amb el Parlament de Catalunya. I després vam retornar al cotxe admirant la cinta de la muralla.
L’escapada havia acabat, començava el retorn a casa.