dimarts, 24 de febrer de 2009

Se'ns ha mort la Carmelina


M’ha esgarrifat la notícia de la mort de Carmelina Sánchez-Cutillas, que he llegit fa unes hores al bloc d’Enric Balaguer.
El dissabte passat em va visitar Maria Lacueva, una jove filòloga que actualment treballa a Alemanya, mentre està elaborant la seva tesina sobre les escriptores valencianes de postguerra. Estiguerem parlant animadament durant tota la vesprada, sobretot de Maria Ibars - que era l'objecte de la seva visita - però també de les altres escriptores de l’època: Beatriu Civera, Matilde Llòria, Maria Mulet, Maria Beneyto..., i Carmelina Sánchez-Cutillas. Coincidíem en la mala sort de l’època que els tocà viure i en el menysteniment afegit de ser dones escriptores i perifèriques. Coincidírem també en valorar la finor i la qualitat de Carmelina, tan lligada a Altea i a nostra Marina. L'endemà moria.
Enric Balaguer ja en parla complidament de l’excel·lència de Materia de Bretanya, aquell llibre que va saber conjugar tant bé qualitat i bon llegir fins a convertit-se en una referència de lectura gairebé obligada per als que s’iniciaven en l’estudi de la llengua allà pels anys setanta. Cal però posar també de relleu la seva ben interessant obra poética, que va des de l’experimentalisme simbolista de Els jeroglífics de la pedra Rosseta al subjectivisme, entre l’amor i la mort, tan sentimental com punyent del seu darrer Llibre d’amic e amada.
Dissortadament, resulta prou difícil avui, fer-se amb algun dels seus llibres en una llibreria ordinària. Hauríeu de fer l’esforç d’aconseguir-lo, cas de no conéxer-ne l'obra, la sorpresa és garantida. Per la meva part he buscat la magnífica edició de la seva Obra poètica, que va editar en 1997 el Consell Valencià de Cultura –i que jo li vaig regalar a Pilar. Del seu darrer recull n’he extret aquest poema:

I JA SOM TANT!

La vella bagassa que fila i desfila
les vides de tots, m’obliga i em mana.
La bagassa vella amb la sang d’argila
i les mans glaçades, esmola sa dalla.

Ai, que el temps siga boirós, que els degotims
relliscosos de la pluja ho renten tot!
el cor de la paraula, el pas dels teuladins,
l’empenta vigorosa d’aquest amor,
- aquest amor tendríssim que m’ablama -.
Però, som carn d’exili, el llot, la sageta
que cau com un ocell, desorientada...
Som dos noms esbandits lletra per lletra;
com els palets i els punts amb que omplíem
aquells quaderns d’infants reblits de taques,
I ja som tant que no som res, ni voldríem
romandre diferents... Juguem a llargues!