dissabte, 6 de març de 2010

Afinitats electives: Gerda Taro, la petita rossa.




   Gerda Taro va nàixer a Stuttgart de família jueva polonesa. El 1935 va haver d'emigrar a Paris, fugint de la policia nazi i serà allí on s'afecciona la fotografia i coneix André Friedman, un jove hongarés també d'origen polonés que ha esdevingut cèlebre en el camp de la cultura, i de la fotografia en general, rere el psedònim de Robert Capa.Curiosament,aquell pseudònim  fou un invent de totdos, de manera que Gerda publicarà una bona part dels seus treballs fotogràfics emmascarats sota el àlies que acabaria sent el nom artístic del seu company.
Ella, en canvi, moriria absurdament i prematura en un desgraciat accident provocat per un atac de l'aviació franquista a les tropes republicanes en retirada després de la batalla de Brunete. Tenia només 26 anys però els havia visgut d'una manera tan intensa com apassionada, primer entre el formiguer parisenc d'intel·lectuals i artistes d'esquerres i després com a repòrter a la guerra d'Espanya.
El seu soterrament, al cementiri Père-Lachaise, va constituir un esdeveniment multitudinari antifeixista i va comptar amb els parlaments de Pablo Neruda i Louis Aragon. Rafael Albertó ens deixaria aquest breu però emotiu recordatori de la parella a La arboleda perdida:

Mereceríais ahora, pequeña Gerda Taro y Robert Capa, un recuerdo visible en cualquier campo de batalla de entonces o en el tronco de cualquier pino de la sierra, para que sintiéramos ondear, aunque invisible, aquella pobre bandera tricolor que combatía por la paz mientras era atacada por los de la guerra.

Per tot això, de seguda vaig pensar amb ella quan cercava una dona fotògrafa per fer la meva aportació a la Diada Internacional de la Dona. Després he hagut de triar la foto més adequada. La veritat és que n'hi ha unes quantes tan atraients com la que he escollit finalment però m'ha suggestionat especialment la bellísima imatge d'aquesta miliciana catalana concentrada en el seu entrenament i a la vegada tan elegant amb les seves sabates de taló.  Em sembla una imatge emblemàtica de la decisió amb què tantes dones lliures és van comprometre amb la defensa de les llibertats.

1 comentari:

pepa guardiola ha dit...

Preciosa imatge i trista història de l'admirable Gerda. Sol passar això amb les imatges i històries de les dones.
Gracietes pel record.