dimecres, 17 de març de 2010

A propòsit de "El cel és blau, la terra blanca", de Hiromi Kawakami




   El cel és blau, la terra blanca -titolat originàriament Sensei no Kaban (El maletí del mestre)- és la primera traducció al català d'Hiromi Kawakami, una escriptora, tanmateix, ben popular al Japó on ha estat guardonada amb els premis més prestigiosos i és considerada com una representant qualificada de la seva narrativa actual.
  La primera sensació que vaig tenir en endinsar-me per les les seves planes va ser l'aparent senzillesa amb què va desgranat-se el relat: El desenvolupament d'una relació d'amistat, que esdevé cada vegada més íntima fins trastocar-se en una història d'amor, entre la Tsukiko, una dona de trenta-vuit anys que treballa d'administrativa i  Haratsuna Matsumoto un seu antic professor de llengua i literatura que, ara ja retirat, voreja ja la setantena i  a qui ella anomena sempre mestre.
 Dues vides solitàries que coincideixen un dia a la barra d'una taverna i aniran ajustant-se progressivament en retrobaments successius aparentment no buscats,  com si es deixessin portar per un corrent que no han elegit ni coneixen on els porta, simplement absorbits per l'avinença que va creixent entre l'un i l'altra.
Un vincle sentimental que s'assenta en la seva necessitat mútua d'un "acompanyament en la solitud" i el descobriment de les seves afinitats en els menjars, en la beguda..., de la seva complementarietat - malgrat algunes divergències que serveixen com a revulsiu per fer-los conéixer la força de l'estima que creix entre ells. Fins que aquest equilibri inestable es trabuca cap en una atracció mútua difícilment expressable per a totsdós, que tensarà subtilment la relació establint-hi una dinàmica d'acostament - refús que sempre es resol amb un major apropament. 
 Però de seguida vaig intuir que aquella aparent senzillesa era ben deliberada, estava plenament acordada amb una elecció d'estil que prima la subtilesa i la voluntat de narrar a través de la lentitud amb què va descabdellant-se la història, demorant-se en la sensualitat dels menjars i les begudes compartides, seguint el ritme de les estacions (el temps de la collita dels bolets, cap d'any, el temps dels cireres florits, l'estació plujosa...), mostrant a través de diàlegs sovint escapçats i de silencis tremendament expressius,  submergits en la més completa quotidianeïtat i envolupats per l'atmosfera subtil de l'univers vital i cultural japonès, amb la seva celebració de la natura, els haikus tan elementals com llampants o enigmàtics, la delicadesa de la cal·ligrafia...
En definitiva, una novel·la que amaga la seva voluntat de perfecció narrativa i estètica sota un seu premeditat to menor.  Que embarca el lector en un  viatge apacible i el deixa, al final, amb la sensació d'haver-se empassat un dolç glop de plenitud.  

2 comentaris:

novesflors ha dit...

Molt interessant. La llegiré.

Mònica ha dit...

Aquesta història no em pot arribar en millor moment. A més aquest estil senzill m'atrapa i m'enamora.

Gràcies per la recomanació.