diumenge, 17 de juny de 2012

Grècia: esperant Syrisa




   Era la segona meitat dels anys seixanta. A l'institut de batxillerat "Historiador Chabàs" de Dénia un grupet de xics i xiques (una novetat, ja que fins aquell moment els xics només podíem veure les xiques pel forat de desguàs que hi havia a la tanca que separava els dos patis) iniciàvem el estudis de batxillerat superior. Jo feia el de lletres i, a més del llatí que ja m'era familiar dels cursos de batxiller elemental, ara m'enfrontava al grec.
    El professor era un jove (ho dic ara, a nosaltres aleshores no ens ho semblava) andalús que li deien Cirilo. Tenia un to de veu una mica afectat, o potser ens ho semblava perquè s'emocionava fàcilment parlant-nos dels grecs, recitant els texts que traduíem... Nosaltres l'escoltàvem una mica escèptics davant tanta meravella; després, parlant-ne amb alguns companys d'aleshores he pogut comprovar que, per a ells igual que em passa a mi, Cirilo va ser com els bons vins que milloren amb el temps, que fan mare.
    Recordo especialment que un dia traduint l'Odissea va espetar: "... la mar color de vino. ¡ Jo! como escribian estos griegos!" Tinc l'esperança que a la Grècia actual, en alguns llocs i instants determinats, la mar sigui encara aquella "mar vinosa" (amb la traducció de Riba). Com espero amb la mateixa il·lusió que aquesta nit puguem dir:  "Ho! com voten aquests grecs!"

2 comentaris:

Pilar Garcia ha dit...

Amic meu, t'hauràs de conformar amb els clàssics, i mantenir la utopia.

Carles Mulet Grimalt ha dit...

Que ja és molt!