dimecres, 14 de desembre de 2016

dimarts, 6 de desembre de 2016

dilluns, 5 de desembre de 2016

D'abans de font





I l’aigua ens feia
secretes pessigolles
d’abans de font

el carmí del baladre
endiumenjava el riu




divendres, 2 de desembre de 2016

El fil obscur de la flama







Parlem d’aquella pesantor
dolça               de fruit
on el sender s’extravia

escampem el tel
novicial           sense llast
de la cendra

i el vent esborrona
arran                el solc
demesiat de bellesa



cada mot
absolt                reverteix
en la puresa de l’aigua

i un escorrim
de poesia           trasllueix
el fil obscur de la flama



diumenge, 27 de novembre de 2016

L'escruiximent del poema




L’escruiximent del poema
com el pa sobreviu al foc

com s’embosca la sal
en la transparència de l’aigua

com el llarg trascolar
de la pluja en aiguaneix

una flor cremant a la mà
que persevera 
                       com un deute
o anhel de l’ànima
que cerca la carn



divendres, 25 de novembre de 2016

L'encís rau




L’encís rau
en un llamp de rodonors

llà,
on una coïssor
remou les frontisses del cos

frèvol llenç
de cosits maldestres

dimecres, 23 de novembre de 2016

Transparència


(imatge presa de Nimfas, de Veru Iché)




Cap pes ni feix
enravenat de tremolors

esbotzaria

la lliscant ocultació de riu
que et revela




dimecres, 16 de novembre de 2016

Al celler del crepuscle





Al celler del crepuscle
la mà encrespada
            de l’oratge
alça a punt de neu
una abundor encara tèbia
de llet

un son ensordit d’abisme
rovella l’àncora,
un lent pesar de campana
aplana l’erm

lent pentinar de gata,
l’ai profund del barquer


divendres, 11 de novembre de 2016

Do sense hora





Gats venturers
hauríem d’habitar
sempre el terrat

la lluna és un estoig
de carn anfractuosa


dilluns, 7 de novembre de 2016

Cor i flama a la tomba d'Apollinaire, seguit de l'esclat de la meravella




Mon Coeur pareil
a une flamme renversée


  P.S.: Després d'haver penjat aquesta imatge, presa per mi, del cal·ligrama que hi ha esculpit a la tomba d'Apollinaire, continue llegint  un dels llibres que vaig comprar el darrer pont a Paris, Poesie 1946-1967 de Philippe Jaccottet i de seguida em trobe aquests versos a la fi d'un curt poema:

Cette flamme, ou larme inversée:
une obole pour le passeur

   Qui diu que no hi ha cruïlles del temps on s'obre una escletxa i s'hi manifesta l'eixarm, la meravella?





Pensaments, 110: (de la insostenible lleugeresa del ver)





Si gratem l'impostat, s'encén l'ambigu


divendres, 4 de novembre de 2016

Juli Capilla: presentació i primera lectura de "Viatjar descansa" a Gandia





   El proppassat dimecres 2 de novembre vam fer la presentació de "Viatjar descansa" a la llibreria Ambra de Gandia. Em va agradar molt la presentació que en va fer l'amic Juli Capilla:




París era un festeig




   Aquest pont de Tots Sants, Pilar i jo hem fet una escapada a París. Ella em va regalar, en arribar, una llibreta - carnet, en diuen els francesos- com les que m'agraden i "porte sempre amb mi" per apuntar-hi sensacions, idees, esborranys de poemes... 
    Només arribar, amb els apunts que vaig anar espigolant aquells dies he fet un llarg poema amb el títol de Bienhereux. Ara i ací, us en vull avançar, a tall de tast, l'apartat central dels set que el composen:


Bienhereux

A Nusch i Paul Éluard

         ...

IV

Ella eix
              que flueix

vincle amb la sang
i fam que s’abeura

l’acord com un recer
 de vidre sonor

(l’afluixament dels límits)

        ...

París
(28 d’octubre - 1 de novembre de 2016)



dijous, 3 de novembre de 2016

Sant Miquel dels Reis: Ja era hora!





Empresonats a Sant Miquel dels Reis i afusellats arran dels seus murs,al barranc de Carraixet. Recordem i honorem els lluitadors i els màrtirs per la llibertat amb els versos d'Estellés:

Gran oratori pels morts valencians de la postguerra.
Vicent Andrés Estellés


Vora el barranc del Carraixet
hi ha un taronger d’amargues branques:
penja una collita de màrtirs
d’una mort amarada i pobra.
Vora el barranc del Carraixet,
enterraments de caritat,
la funesta llum foradada
i les rebentades pupil•les.
Vora el barranc del Carraixet
alena un poble, persevera
i confia en la llibertat
dels dies i de les banderes.
Vora el barranc del Carraixet
s’aixeca una barricada
coronada de falçs invictes,
segellada amb la sang d’un poble.
Vora el barranc del Carraixet
vinclarem les postres banderes
en un silenci reverent
davant les tongades de morts;
davant tongades successives
d’assassinats, de morts inermes
afirmarem plor I paraula
vora el barranc del Carraixet
Vora el barranc del Carraixet
sempre hi ha una falç que ens espera,
una bandera, una energia,
unes mans que proclamen pau,
el sacrifici i l’esperança.
Per ells durem l’ànima plena,
vent endins, terra endavant,
vora el barranc del Carraixet
Vora el barranc del Carraixet
traïdors de casaca alterna
han emplenat les dolces tombes
de successius assassinats.
Botxins de foli i estampeta
han dictaminat bosques morts
amb les ungles negres de terra
vora el barranc del Carraixet
Vora el barranc del Carraixet
vora els difunts del nostre poble,
les flassades de pobra terra
i, de postres, el tir de gràcia,
direm per sempre el nostre amor
gran com la mar que ara clareja
sobre els murs dels afusellats
vora el barranc del Carraixet
Vora el barranc del Carraixet
dintre el matí d’oratge gris,
afirmen la nostra promesa,
la nostra esperança en el poble,
la seua sang que continua
i alimenta la nostra còlera,
i farem el nostre camí
Vora el barranc del Carraixet.
Vora el barranc del Carraixet
per una mort, una mort sola,
aixequem la nostra senyera
de combativa llibertat.
Per un mort, només, un de sol,
només per un pètal de sang,
la sang universal del poble,
vora el barranc del Carraixet.
Vora el barranc del Carraixet
els morts de fredes matinades,
els morts de les nits tenebroses,
els assassinats de la terra.
La llum puja com la bandera,
puja la bandera del sol,
puja com un puny, com una sang,
Vora el barranc del Carraixet

dimecres, 2 de novembre de 2016

Retorn a Nusch i a Paul Éluard





Aquest cap de setmana, Pilar i jo, hem fet una escapada a París. Entre altres coses hem realitzat una passejada pel cementeri de Père Lachaise on, entre altres, vam visitar les tombes de Nusch de Paul Éluard, l'apassionada relació dels quals ja vaig portat, temps arrere, en aquest blog mitjançant la selecció i traducció d'una trentena de poemes del "poeta de l'amor" inspirats i dedicats a la seva amant. Podeu, si us plau, revisitar-los ara:
        







dimecres, 26 d’octubre de 2016

Un llamp antic






Com una pluja
que amara el llenç de calç
riu la femella

l’ungla s’avança al sol
i ensuma satisfeta

un llamp antic
enrampa l’arc del goig
renill que encega


dissabte, 15 d’octubre de 2016

Per a Josep Bertomeu Moll (serà un buit que durarà anys...)

(imatge treta de Lletra impresa)




El que s’amaga sota
l’estora mecànica de la vida

enllà dels llocs assolejats
les engrunes semblaran
encara tèbies

sentor de cloroform
a la mà freda que emboça
la boca de l’oracle

i el fruit que cau
després de tanta inèrcia.

(Fa unes quantes setmanes, en un d'aquests moments que la vida et posa davant "la fragilitat de la vida", vaig escriure de raig aquest poema. Avui vull dedicar-li'l a l'amic)

dilluns, 10 d’octubre de 2016

dimarts, 4 d’octubre de 2016

Inici de tardor




Inici de tardor,
un pom de figues entre pàmpols

l’oreig estrena
el trasbals de les falagueres

la nit arqueja
un llom suat, lluent d’escates

i el present
roman dins el guspireig de les lluernes

com la veu
que només viu si és en trànsit.


dilluns, 3 d’octubre de 2016

De Montaigne i l'honestedat en la vida pública





   Avui he començat una relectura de Quaranta nits amb Montaigne, d'Antoine Compagnon, i no em puc resistir a reproduir el fragment final del primer capítol, "El compromís". Digueu-me si aquesta reflexió no és -o hauria de ser- de rabiosa actualitat:

... Quan un home públic menteix una vegada, ja mai més no se'l creu ningú; ha escollit un expedient  en contra de la durada i, per tant, ha comès un error de càlcul.
Segons Montaigne, la sinceritat, la fidelitat a la pròpia paraula, és un comportament molt més profitós. Encara que no es tingui tirada a l'honestedat per convicció moral, si més no la raó pràctica hi hauria d'incitar

   Algú podrà dir-me que això és una ingenuïtat, que les coses no funcionen així. Potser aquest també cau en el mateix parany de només mirar el guany immediat, front a la llarga durada. Potser la deshonestedat acabe pagant-se amb un estrall irremeiable (a l'estil Bettino Craxi, Pasok...)


diumenge, 2 d’octubre de 2016

Serà hora ja d'obrir els ullets?






   Acabe de venir de l'Espai Cultural de Pedreguer, on he vist el documental Quan les gotes es fan pluja, del nostre paisà José Gayà, que ha programat el cine-club Pessic. Encara estic impressionat pel bon treball. Tots hauríem de fer un esforç per difondre'l.
   Estic orgullós de la gent del nostre poble tan intel·lgent com compromesa amb la lluita per un món més just i solidari.



dissabte, 1 d’octubre de 2016

De la rosa eixorca




   Al juliol passat, escoltant d'arrapa i fuig les notícies d'hotel en hotel, mentre viatjàvem, vaig escriure aquest "poema":

La cendra embruta des de sempre
i la rosa ja fa temps
que és eixorca.
Mentrestant la gent fa la viu-viu
i arronsa l’esquena:

Sembla que en Rajoy
se n’eixirà amb la seva.




dijous, 22 de setembre de 2016

El cos quan es dóna


(instal·lació d'Antoni Miró. Port de Xàbia)



El cos quan es dóna
enclou l’abim en l’alè

és d’ona
- arrissament plaent
sense banderes

i és dona
- ànsia d’esponja nutrícia
avenc i cabellera
tremolosa de música


dimarts, 13 de setembre de 2016

Despullament







      ... 


 ¿d’on aquest doll que no diu,
emmotlla?

- El bes llum és un goig
reflectit en la febre,
si errant
és perquè canta



diumenge, 11 de setembre de 2016

Et recorde amanda


Bon cop de falç

Descoberta


  






Per a Naia


La infantesa que tresca
esvalotada per la platja
i s’encara 
                 encara alada
al jou de la gravetat

al sondroll d’emmirallar-se
en el senyal del seu pes
descalç sobre l’arena

aquell batec de cor
vidre per estrenar
era un repic que repetia
ara
        ara
               ara.


dijous, 18 d’agost de 2016

Pensaments, 106: De la història críptica dels valencians






La victòria està condemnada, en el punt d'imposar-se s'aniquila. La derrota, en canvi, romandrà com un dol que es grata la cicatriu, com un fem, com un afany.



divendres, 8 de juliol de 2016

De nou, L'amant de Lady Chatterley





Fa uns dies, com faig cada començament d'estiu, vaig fer un passeig per les paradetes de llibre vell que hi ha al final del carrer Campos de Dénia. Entre els llibres que vaig trobar d'interés, i vaig comprar, hi ha L'amant de lady Chatterley, en una edició de 1979. Fa molts anys la vaig llegir en castellà i recordava que em va interessar prou però ara que he començat a rellegir-la estic sorprés de veure com m'agrada. Per fer-ne un tast, mireu com comença:

La nostra és una època essencialment tràgica, per això ens refusem a prendre'ns-la tràgicament. El cataclisme s'ha esdevingut, nosaltres som entre les ruïnes, comencem  a bastir nous i reduïts hàbitats, a fundar noves esperances. És una tasca més aviat àrdua; ara no hi ha cap via fàcil devers l'esdevenidor; però fem marrada, o bé saltem per sobre els obstacles. Cal continuar vivint, siguin pocs o molts els cels que s'hagin esfondrat.

o bé això altre:

... Connie havia adoptat les normes dels joves: el moment present ho era tot. I els moments se succeïen sense dependre necessàriament els uns dels altres.


Tot això va ser publicat per primera vegada en 1928... Ja veieu, no hi ha res nou davall el sol. Roda la mola...


dijous, 30 de juny de 2016

Concordança




Si légèrement vetue
André Breton


       ...
com un Jo sense oblit,
l’avenç d’una mà d’aire
sota el vestit.


dissabte, 4 de juny de 2016

Dues roses




Venia a demanar-s’ho. Només Ella, l’hora d’au ran l’acull del silenci.  I fou com treure el primer brot de l’estiu de la nit. Ens arraulírem al clos d’ulls encesos i foscor de cera cremant. Els cossos eren dues roses que han crescut massa juntes, com si un empelt venturer ens hagués concedit un bes de pètals compartits. I Ella s’escoltava el palpit de riu forçat forçant les temples. I les meues mans llegien el desgel del Talmud en la seva estesa mel jueva.


diumenge, 29 de maig de 2016

Pensaments, 103: D'enlaire






envolar-se vol remor / brot broll d'au o aigua // l'enlaire és gest femella // cal humiliar-se / per merèixer la font



dimecres, 25 de maig de 2016

dijous, 12 de maig de 2016

dissabte, 7 de maig de 2016

Pensaments, 101: De la poeticitat






La poeticitat és dur el dir al seu punt de meravella: desvetllar  l'únic del mot que s'ofrena, la singularitat que de tan entranyada l'iguala al tot.

diumenge, 1 de maig de 2016

A la II Festa de la Poesia d'Alacant





Ahir vam passar a Alacant, sota els auspicis de la Universitat d'Alacant i de l'AELC, un interessant dia de convivència i intercanvi entre poetes. A la lectura col·lectiva de la vesprada, vaig llegir el poema "Mentre llegia Anne Sexton". Aquí en podeu llegir un fragment:


...

Anne feia udol, vent, cascall,
movia les anques de trau ferest,
brill de fil d’aram o flux de lliris,
i mussitava la feblesa anhelant de l’ou
mentre enterbolia el brou conjugal
amb un bon manoll d’espàrrecs 

...


dimecres, 20 d’abril de 2016

Vicent Erades, gormand de la paraula







 Ja fa més de dos anys que vaig penjar al blog una breu ressenya sobre un jove poeta de Pedreguer que m’havia sorprés per la seua qualitat, Vicent Erades i el seu poemari  Cireres de sal. Hi posava de relleu la seua sòlida formació, el seu sentit del ritme, la  gosadia de les seues imatges i la passió desfrenada pel llenguatge.
Fa només unes setmanes he pogut llegir Quadern de bitàcola, un nou poemari acabat d’enllestir, on he pogut refermar-me en aquella primera valoració alhora que em reconfortava la constatació que Vicent segueix sense desmai amb el procés de conformació d’un, ben sòlid, univers poètic.
A la primera part, “Flors de desert”, el poeta –“verbívor de records” -  inicia la recol·lecció de flors rarament fresques entre un erm de pell-desert jugant a l’equilibri, el trànsit alat entre l’exotisme i la quotidianitat, amb el rerafons de l’amor que apunta per davall el llençol del llenguatge, en un procés minat, subversiu.

ningú és innocent
tot adjectiu és subjectiu

Després, “Andante spianato per un peix espasa” també s’escriu sobre la pell, la seua és impaciència, l’altra l’oceà on el seu naufragi. I el camí transcorre entre el gel, l’aigua, la nit, el sotsobre..., que és el camí debanat del  coneixement és el del dir amagat, dislocat, poètic: una simfonia de sensacions, un cataclisme submergit que es manté magistralment en to menor.

Les cordes de piano vibren per simpatia
però la barca llisca sobre l’aigua
perquè li té por

A “Curs de paraigudisme per a paraules inquietes a la punta de la llengua”  el poeta esfulla, finalment, la poesia. A glopades,tentinejant com un funàmbul en equilibri entre la intensitat i la lleugeresa, amb passes ritmades, apassionades, musicals...

et seduïa
el dolç tirantet
el tirantet del sostenidor
volies desabotonar-li el sostenidor
poc a poc volies traure-li la roba interior
al poema

però desconeixies el raval
i els versos de tacó alt.

Si, aquest nou lliurament, m’ha refermat en el convenciment que ens trobem davant d’una de les veus poètiques amb més recorregut, no només en l’àmbit de la nostra comarca sinó en el camp global, tan puixant i efervescent, de la poesia jove feta en català al País Valencià. Un estil ben personal, fresc i juganer, entreviat d’ironia i tendresa, propi d’un gormand de la paraula, que apel·la als sentits i a la musicalitat, capaç de  trenar ben hàbilment devessalls d’imatges i relacions sobre la base d’un toc surrealista, on la poesia sembla el rastre deixat per l’aflorament del plaer que produeix el deixament, a la vegada profund i volàtil,  a mans d'un arriscat envit estètic



dijous, 14 d’abril de 2016