Córrer l'andola (la por a l'erotisme)

Fa uns dies, els responsables del Metro de Londres han decidit prohibir-hi la publicitat de l'exposió de Lucas Cranach (1472 -1553) organitzada per la Royal Academy of Arts, que té com a motiu central la imatge d'una Venus "molt bella i suggeridora" - per dir-ho amb les paraules dels organitzadors de la mostra pictòrica. El motiu que s'hi ha al·legat és que "milions de persones van cada dia amb metro i no tenen més remei que veure la publicitat que s'hi col·loca. Hem de tenir en compte tots els viatgers i procurar no ofendre ningú".

La primera que et ve al cap és considerar que per davall d'aquesta disposició s'amaga un plantejament prenyat de puritanisme: resulta extremadament evident que la "vara de medir" aplicada a d'altres qüestions amb un contingut ètic i social equivalent, com podrien ser les actituds de dominació, els comportaments agressius - i fins i tot la glorificació de la violència -, el masclisme, la competitivitat més salvatge, el consum de begudes o tabac, la crida al consumisme exacerbat, l'ostentació més impúdica del luxe i de la riquesa..., que omplen les tanques publicitàries desplegades a tot arreu dels espais publics de la ciutat - i també a les andanes del metro - és ben diferent de la usada, en aquest cas, a l'hora de determinar la capacitat de perturbar, i fins i tot d'ofendre la consciència de la gent, que pot tenir la nuesa, la sensualitat, l'erotisme.

Aquesta pretensió dels censors de "no ofendre ningú" - que se'ns presenta formalment com a impecable, "políticament correcta" - té encara una càrrega més profunda, perquè aquest objectiu suposa posar la frontera d'allò permés en el mínim comú denominador dels diversos posicionaments etico-morals que coexisteixen en una societat i això ens aboca indefectiblement al més extrem fonamentalisme: Sepre hi haurà algú que se senta ofès, escandalitzat per molt que s'estrenyi la repressió - una cara descoberta i uns cabells sensuals, la blancor d'un bescoll o la finor d' un turmell entrevist poden ser, ja se sap, incitacions intolerables al pecat.

Però, qui ens podria fer creure que l'ocultació de la nuesa - com a element bàsic de la pretensió de bastir un cordó sanitari que salve la gent dels embats del desig- pot impedir situacions que certament cal combatre socialment en una societat democràtica, en tant que suposen agressions a la llibertat dels individus, com la violència de gènere, les violacions, la tracta de blanques, els abusos sexuals d'infants, els atacs a les persones d'orientacions sexuals minoritzades...?

O no és més bé al contrari?, de manera que aquestes restriccions només persegueixen criminalitzar la lliure expressió del desig eròtic, i per això han acompanyat sempre els comportaments sexuals més prepotents, dominants. Contrariament, la defensa d'una societat diversa i democràtica ha d'educar la gent per a la llibertat, i això només és pot fer des de la llibertat.

De fet, Cranach va pintar, al llarg de la seva vida nombroses venus sense que això provoqués cap escàndol significatiu, com tampoc va impedir la seva amistat amb Luter, per a qui va il·lustrar la Biblia. Això ho explica Martí Domínguez en un bonic article publicat a Quadern (El País. País Valencià, 21-02-2008), i hi posa l'exemple d'un altre quadre del pintor alemany - conservat a la National Gallery - carregat d' intencionalitat moralitzant: advertir sobre el perill de les malalties venèries.

Això m'ha fet recordar, a l'instant, un altre quadre de Cranach que vam tenir la fortuna de contemplar, aquest estiu, al museu neerlandès del Hoge-Veluwe i que, curiosament, sembla calcat d'aquella pintura guardada a Londres: Una Venus maternal repta a Cupido que, atacat per les abelles, plora mostrant a sa mare una bresca de mel.

L'experiència de la bellesa ens prepara per a fruir del plaer, per a admirar i per a respectar.

L'art ennobleix, pot ser per això ha estat considerat, tantes vegades, subversiu.