Ahir per la nit, a la facultat de farmàcia de la Universidad Complutense de Madrid, Raimon va tornar a cantar en commemoració dels quaranta anys passats des d'aquell altre recital que hi va realitzar el 18 de maig de 1968. Fou un concert que esdevingué de seguida una fita llegendària pel context en què es va realitzar - en paral·lel als fets de maig del 68-, per l'èpica del seu desenvolupament -les dificultats posades des del govern, la destinació de la quantitat recaptada al suport dels obrers en vaga de la fàbrica Pegaso, la manifestació durament reprimida que es va produir en acabar l'acte, la quasi fugida funambulesca del cantant per evitar la seva detenció...- i per les seves conseqüències - tot això vafer créixer encara més el tret de maleït del cantant, que ja no va poder tornar a Madrid fins vuit anys després, amb Franco mort i la transició ja inevitable. El mateix Raimon també va contribuir a reforçar el caràcter simbòlic d'aquell esdeveniment composant la cançó Aquell divuit de maig a la Vila.
Ara que hi ha tornat per celebrar-ho, les 850 localitants del saló d'actes han resultat ridiculament insuficients, com també es va botir el local on s'hi havia instal·lat una pantalla gegant, i malgrat que la web de la universitat retransmetia l'acte en directe... Quan he entrat a la notícia del LEVANTE d'avui, per cercar-hi les imatges que encapçalen aquest post, ja hi havia 38 comentaris i, curiosament, s'hi podia veure com molesta encara Raimon els antidemòcrates i antinacionalistes, quanta mala bava vessada! Això és la millor prova de la vigència del nostre cantant.
Per a mi, com per a tants de la meva generació, Raimon serà sempre un dels penons més senyers del nostre compromís polític i social.La seva presència i la seva veu, com també la seva guitarra acompanyant les nostres veus quan calia cantar una cançó censurada o la seva absència en tants actes finalment prohibits, foren un esperó de primer ordre en la nostra lluita per la democràcia, pel socialisme i per l'alliberament nacional.
Aquest acte m'ha fet recordar que el 1981. Raimon feia 40 anys i s'embrancava en la tasca ingent d'enregistrar la seva obra completa i vaig tenir la oportunitat de participar juntament amb ell en una mesa rodona sobre "Política cultural al País Valencià. Qüestió nacional contra irracionalisme" que es va realitzar a Barcelona, i tenir-ne una coneixença més personal del cantautor, fet que encara va afermar més l'admiració que ja hi tenia.
Deu anys després, el 1991, Raimon feia 50 anys i ho va celebrar amb un gran recital a Terrassa que em va servir de motiu per què jo escrigués un article a El Poble de la Marina, "les hores guanyades", on recordava totes aquestes coses i deia: "...Raimon no podia fer anys perquè era només un conjunt de cançons enlairades al vent de la meva joventut, i que encara resistien els embats de la saviesa perversa i cansada que mina la maduresa". Han passat molts més anys, també jo he anat complint els quaranta, i els cinquanta..., però aquestes paraules segueixen sent-me igualment veritables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada