És un conhort que, amb l’acabament de l’estiu, torni el bon cinema.
Així, durant el més d’octubre ja hem pogut comptar amb la represa de les diverses programacions de cinema de qualitat què, malgrat la precarietat que ja hem comentat en altres ocasions, es desenvolupen a la Marina Alta: Les sessions que, a Benissa, duu endavant el col·lectiu “La finestra indiscreta”, el “Pego Film Festival” i les diferents propostes dels cine clubs “Pessic” de Dénia o “El seté segell” i “La nit de la Iguana” de Xàbia. (continuadors, en certa manera, d’aquelles iniciatives modèliques que ompliren la comarca de bon cinema durant la transició política, el cine-club “Berlanga” de Gata i el Cine-club “Segle XX” de Pego).
Els nostres condicionaments de temps disponible fan que acudim, sobretot, a veure les projeccions del “El setè segell”, al cinema “Jayan” de Xàbia. Els tres primers caps de setmana hi hem pogut veure tres magnifiques pel·lícules europees – Caos calmo (Italia), Deux jours a tuer (França) i Una palabra tuya (Espanya) curiosament enllaçades pel mateix tema central de la mort o, millor encara, l’impacte que aquesta té sobre els que seguim vivint, com un forat negre, inabastable i incomprensible, que pot remuntar-se cap al passat o engolir-se el futur.
A Pilar i a mi ens agrada escriure, només tornem a casa, sobre el mateix paperet explicatiu de la pel·lícula que hem agafat a l’entrada del cinema, unes brevíssimes frases valoratives, que intenten defugir tota reflexió per plasmar només la primera impressió que ens ha produït la pel·lícula. Heus-les aquí:
Caos calmo
Pilar: “Deliciosa manera de narrar”
Carles: “Una mica màgica, entendridora”
Deux jours a tuer
Pilar:”L’hagués volguda més francesa”
Carles: “Trepidant, sorprenent”
Una palabra tuya
Pilar: “Tristíssima de principi a fi, tot i tenir un suposat ‘final feliç’”
Carles: “Un realisme, o hiperrealisme, cruel... I aquests mons conviuen amb els nostres!”
La quarta pel·lícula d'octubre ha estatVicky, Cristina, Barcelona. Finalment, la vam poder veure ahir i aquestes són les nostres apressades impressions:
Pilar: "Una gran pel·lícula: un bon guió, una bona direcció, una bonissima interpretació... Llàstima que hàgem d'acceptar que també W. Allen cau en els tòpics més suats de l'espanyolitat. Ah!, i la música"
Carles: "Ha valgut la pena esperar-nos i poder veure-la en versió original. Tot i que em confirma la impressió que es gairebé impossible veure una pel·lícula emmarcada en un lloc conegut i estimat i quedar-ne plenament satisfet (per sort això no passa amb la resta dels mortals, que la miren sense "parti pris"), hem pogut gaudir - sobretot quan la història deixa de ser sobretot contadai s'embranca - de les petjades de geni del director i de la mestria interpretativa de les actrius Rebecca i Scarlett" .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada