En l'aniversari de Yukio Mishima

El 14 de gener de 1925 va nàixer a Tòquio Hiraoka Kimitake, més conegut pel nom literari de Yukio Mishima. Fill d'un alt funcionari del govern, la seva infància es va desenvolupar sota la tutela de la seva àvia Natsuko. Aquesta dona enigmàtica i autoritària, descendent d'una antiga família de samurais, va mantenir sobre el nen un disciplina fèrria que arribà a substraure'l de fet a la seva mare. Li prohibia jugar amb nens, a l'aire lliure, i només li permetia dedicar-se a tasques selectes i delicades, com l'elaboració de grues de paper, la pintura amb aquarel·la, els joc amb amigues ben seleccionades i, sobretot, la lectura.

El 1931 ingressa a l'Escola de Nobles i ben aviat irrop en el món de la litertura, amb creacions poetiques, narratives i teatrals. A l'inici de la II Guerra Mundial una inspecció mèdica el declara inútil per al servei militar per tuberculosi i aquest fet, que li impedeix de morir per la pàtria com a kamikaze, esdevé una frustració que arrossegaria tota la vida.

El 1949 publica la novel·la Confessió d'una màscara, una narració catàrtica, farcida d'elements biogràfics, on trobem alguns eixos temàtics característics del seu univers literari com la crueltat, el nihilisme, l'homosexualitat o la mort. A partir d'aquí, durant els anys cinquanta i seixanta, esdevé un escriptor de referència en l'àmbit de la literatura japonesa contemporània. Mishima desenvolupa una copiosa creació, on s'entrellaça la novel·la amb l'assaig, el teatre..., i fins i tot el cinema.

A la vegada, esdevé un personatge pol·lemic per la seva heterodòxia política ja que, a partir d'una potent nostàlgia del Japó tradicional, del món cavalleresc dels samurais, desenvolupa una mena de teoria ultranacionalista, neoimperialista i bel·licista - amb la fundació de l' organització militaritzada Societat de l'Escut - i també pel seu exhibicionisme provocador - amb la seva permanent reivindicació del culte del cos.

El 1958 es casa amb Yoko Sugiyama, amb qui tindrà un fill i una filla. Aspirant al premi Nobel, va veure esvair-se la seva oportunitat el 1968 quan el guardó fou atorgat a Yasunari Kawabata, precisament l'escriptor consagrat que el va apadrinar en el seu accès al món literari, per la qual cosa s'ha considerat la possibilitat que el mateix Mishima influís d'alguna manera perquè fos finalment el mestre l'elegit per incorporar-hi les lletres japoneses a l'elenc del Nobel.

Finalment, el 1970, la seva mort ritual vingué a coronar una vida ben singular. Just en acabar la darrera novel.la de la seva tetralogia El mar fèrtil (Neu de Primavera, Cavalls desbocats, El temple de l'alba i L'àngel en descomposició) va ocupar, amb quatre membres més de la seva associació, la caserna de les Forces del Cos d'Autodefensa i va proposar a l'exercit un cop d'estat ultranacionalista i antioccidental. La seva aflamada arenga no va comptar amb l'adhesió de la tropa que hi era present, que en feu escarni de la proposta. Aleshores Mishima va procedir, tal i com tenia minuciosament preparat a realitzar el supukku, suïcidi ritual també anomenat harakiri.

Fa una vintena d'anys vaig llegir per primera vegada El mariner que va perdre la gràcia del mar, la seva lectura em va impactar profundament i ha seguit fent-ho en cada relectura. A partir d'un argument simple: la fascinació inicial que un jove de tretze anys sent per l'amant mariner de la seva mare vídua és radicalment contrariada quan s'assabenta que el seu heroi està disposat a abandonar el mar per romandre amb sa mare i amb ell - esdevenint així un altre ésser vulgar - i el càstic subsegüent que ell i la seva colla d'amics decideixen d' infringir-li pel que consideren un acte de degradació i covardia .

Tot i la seva brevetat, aquesta novel·la conté els nuclis essencials de l'univers narratiu mishimià: Extraordinàriament cabdellades en una prosa suggerent, gairebé hipnòtica i amarada de lirisme, el narrador ens fa una dissecció refinadíssima de la repulsa ritual d'uns adolescents - conscients del poder que els atorga la seva immunitat - a l'ingrés en el món adult, i va endinsant-nos progressivament en una atmosfera tan bella com inquietant feta d'una barreja de puresa i de crueltat, d'admiració per la virilitat èpica i menyspreu pels horrors del món quotidià dels adults.