Córrer l'andola: En la mort de Carlos Castilla del Pino.

(Foto: Julian Rojas, El País)

Quan tornava el divendres a la nit- de Dénia cap a Pedreguer - vaig escoltar a la ràdio del cotxe que havia mort Carlos Castilla del Pino. Per uns moments em vaig sentir commocionat: al meu cervell s'aglevaven atropelladament records i sentiments que venien a posar de relleu la importància que els seus escrits van tenir en el meu desvetllament intel·lectual i en el meu compromís politic i social.
El meu primer acostament a la seva obra es va produir de la mà del meu professor de filosofia Pedro Benavides ( al mestratge del qual ja vaig dedicar-hi un post amb motiu, precisament, de la seva mort en desembre de 2007).

Obviament, és impossible fer-ne aquí una relació de la importància de les aportacions de Carlos Castilla de Pino a la vida cultural, política i social de l'estat espanyol durant el tardofranquisme i la transició democràtica. Tanmateix si que em sembla adient l'intent d'explicar sintèticament la petja que va tenir en el meu pensament i en la meva evolució personal.

En aquest sentit, voldria fer patent com la meva lectura del seu relligament dels postulats psicoanalistes (no podem oblidar el sobrenom de "el psiquiatra roig" lligat a la seva lluita per humanitzar els tractament dels malalts mentals durant el franquisme) amb la teoria marxista (en concordança amb la seva militància comunista), s'esdevenia en paral·lel amb els plantejaments marcusians, cosa que aportava a la meva jove avidesa de coneixements una materials de reflexió especialment fecunds, en el sentit de potenciar un posicionament no dogmàtic en el meu progressiu compromís polític i social, tal i com podem llegir a la contraportada de Psicoanlisis y marxismo (1971): "...si Freud y sus discípulos no hubieran ignorado los planteamientos de Marx acerca de la alienación y del cárácter patógeno de la sociedad de nuestra época, y si los marxistas hubieran prestado mayor atención a las hipótesis psicoanalíticas sobre las motivaciones y pulsiones que gobiernan la conducta humana, ambas concepciones hubieran potenciado notablemente su capacidad de explicación y contrarestado el peligro de unilateridad y reduccionismo simplificador que continuamente les amenaza".
I, d'altra banda, també m'interessa especialment el seu abandonament de la militància del PCE el 1980, en el sentit que es correspon plenament amb la meva trajectòria política ja que també en aquell moment d'esclerotització política, plegament tacticista i espanyolització del partit vaig abundanar definitivament el PCPV i em vaig embarcar en el projecte de reconstruir una alternativa nacionalista i d'esquerres al País Valencià. Després, Carlos Castilla de Pino sofriria, intuesc, el mateix turment lacerant de constatar el procès de reflux i d'empobriment democràtic, amb l'abandonament per part de l'esquerra majoritària dels plantejaments radicaldemocràtics de participació política i social i de liquidació de qualsevol horitzó d'expectatives alternatiu al model capitalista. I en conseqüència, segurament, una progressiva marginalització i l menysteniment dels seus plantejaments per part d'aquells que havien estant unes dècades abans companys i seguidors (com a passat amb tants altres, com el cas paradigmàtic, a casa nostra, de Joan Fuster).
Tanmateix, ell ha seguit desenvolupant fermament la seva tasca intel·lectual fina avui (recorde com em va interessar llegir un del seus darrers estudis, Teoria de los sentimentos). Una raó més per tornar ara a rellegir-lo o per començar a llegir-lo tots aquells que encara no el coneixen.