(Foto: Edicions Bromera)
La sorpresa i el neguit es fusionen quan t'hi endinses.
Un sense sentit que et parla d'un sentit profund. Un sentit que has de poar a dins teu. Les paraules són còdols que fan cercles al llac adormit de la teva consciència.
La ràbia s'agleva amb la terra. El moliner recorre avant i arrere el solc del fatalisme.
El moliner carreteja i carreteja farina per als poderosos. Els poderosos no en tindran prou amb la farina, han d'emporcar-la.
Les dones caminen separant els peus. Les dones són com el vimet, es vinclen i no es trenquen. S'esqueixen però salven.
Hi ha llits on es busquen documents entre les cuixes obertes. Hi ha gerros de vidre, hi ha vestits de randes, hi ha pintallavis, hi ha blaüres.
Hi ha òlibes, hi ha un mirall que es trenca, hi ha un vòmit.
Hi ha un verí que es silenci. Hi ha un poble que mor, un fosc naufragi.
Les paraules són còdols, i espurnes en la nit, puntes de gel i esgarrifances d'alè tebi.
Hi ha la veu crua d'Herta Müller. La monodia t'engul.
Un sense sentit que et parla d'un sentit profund. Un sentit que has de poar a dins teu. Les paraules són còdols que fan cercles al llac adormit de la teva consciència.
La ràbia s'agleva amb la terra. El moliner recorre avant i arrere el solc del fatalisme.
El moliner carreteja i carreteja farina per als poderosos. Els poderosos no en tindran prou amb la farina, han d'emporcar-la.
Les dones caminen separant els peus. Les dones són com el vimet, es vinclen i no es trenquen. S'esqueixen però salven.
Hi ha llits on es busquen documents entre les cuixes obertes. Hi ha gerros de vidre, hi ha vestits de randes, hi ha pintallavis, hi ha blaüres.
Hi ha òlibes, hi ha un mirall que es trenca, hi ha un vòmit.
Hi ha un verí que es silenci. Hi ha un poble que mor, un fosc naufragi.
Les paraules són còdols, i espurnes en la nit, puntes de gel i esgarrifances d'alè tebi.
Hi ha la veu crua d'Herta Müller. La monodia t'engul.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada