Lucien Clergue (Arles, 1934) s'inicia en la pràctica de la fotografia cap als catorze anyus, després d'haver d'abandonar els estudis de violí que els pares no podien costejar-li.
El seu primer gran tema van ser les curses de braus de la seva ciutat natal, aprofita l'oportunitat de mostrar-les a Picasso i aquest en resta enlluernat, hi comença una estreta relació artística i també d'amistat, és l'exemple més primerenc, d'unes relacions artístiques amb altres creadors - com Paul Éluard, Jean Cocteau, Michel Tournier, Roland Barthes..._ que esdevenen per a clergue especialment estimulants, creativament simbiòtiques. Com també ho es el seu lligam essencial amb la natura de la seva Provença o amb els gitanos i la seva cultura.
El resultat és una obra ampla, innovadora, que va dels primers retrats i l'interès pel món de la tauromàquia, passant per la sèrie Saltimbanquis, on ens mostra un seguit d'acròbats, volantiners, arlequins entre l'escenari dantesc de les ruïnes deixades per la segona guerra mundial o els Nus a la mar, que suposen una renovació de la fotografia eròtica - com podem veure també a la sèrie de nus femenins acaronats pel reixat de llum i ombra d'unes persianes-, les fotografies que il·lustren el poemari Cossos memorables, de Paul Éluard, o el reportatge sobre els gitanos de la Camarga.
De tot això m'interessa especialment la seva intencionalitat artística i sempre renovadora, el tractament tan sensual del nu i la seva identificació amb la natura, dues qüestions (creativitat i sensualitat) que potser van tenir un paper important en la definició que, de Lucien Clergue, en va fer Jean Cocteau: "un poeta amb una càmera".
Hi ha tres temes que són del meu interés: la mort, la vida i la terra de ningú que hi ha entremig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada