En resposta a la crida de l'amic Juli, ahir vam fer una llarga caminada carenejant (entre els 1000 i els 1200 metres) per la cresta de la serra de Castallà, fins arribar al Maigmó. Amb un aturada literària, ja de tornada, al mas de Planisses - l'Almussai valorià, ara ja en unes condicions vergonyosament precàries - quin país és aquest que no sap tenir cura dels seues referents? - tot i que encara ben evocador - mentre hi ha vida, hi ha esperança?
"Per pujar a l'habitatge 'dels amos' haguérem de travessar l'ampla entrada, pavimentada de lloses desiguals només allà on no aflorava la penya del malladar, allisada i lluent potser per dos -o per tres!- segles de trepitjar-la. llargues, abundants i sòlides estaques hi havia distribuïdes pels murs, i hi penjaven arreus, roba de treball i una destraql molt grossa, de dues mans que diuen ...
A mà dreta hi havia una bona cambra i després un pastador; el buit que restava en angle recte fins a la paret de darrere, era la llar; en el fons, a l'enfront de la porta, vora un finestró tancat, es veia una lleixa amb dues canterelles de dos brocs i, més avall, un banquet amb tres cànters ...
Entre el banquet i la llar, hi havia com una fulla de finestra que semblava misteriosa. On donava? Era la porta de la cisterna, a l'altura de la cinta ...
Enric valor: Temps de batuda
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada