Córrer l'andola (Passejada per la Vall de Laguar)

La Vall de Laguar.Maig del 2009

Ahir, dissabte, vam anar amb els amics Cristina i Rafa a fer una mica de senderisme i a dinar a la Venta del Collao de la Vall de Laguar.

El restaurant està passat el poble de dalt, Benimaurell,a la part alta de la vall, ran dels 800 metres d'altitud i just a l'encreuament de camins del Coll de Garga. Hi vam arribar un quart abans de les onze del matí i feia un oratge magnífic, assoleiat però encara fresc. Com que encara faltaven més de dues hores per a dinar vam iniciar el recorregut a peu.

Vam plantejar la caminada una mica intuïtivament. Sabíem que no teníem temps, i segurament tampoc la forma adequada, per fer la catedral del senderisme, el PR-V147, conegut també com a sender del barranc de l'Infern (podeu veure aquí un breu reportatge que sobre aquest congost va emetre la TV3), d'Isbert o de les escaletes, així que vam agafar el camí que segueix el barranc del Sequer i recorre la mallada de la Penya Roja fins que vam arrivar a la balconada que mira al Pla de Petracos, la confluència del Malafí amb el riu de Castells. Al fons s'hi veia la impressionant carena de muntanyes presidides per Aitana i Serrella. Vam voltar cap a l'est, en direcció a Benigembla -sempre acompanyats d'una vegetació exhuberant, tendra entapissada de florsi clapejada, a l'erm, de carrasques i pins i, al treballat, d'ametllers, oliveres, cirerers... - i vam anar seguint la part alta de la vessant que dona al riu fins que vam confluir amb el camí que puja de Petracos cap al coll, on és la venta. Com que encara erem a temps, vam pensar de completar la passejada amb una nova volta, més petita, aquesta vegada endreçant-nos cap a l'est, pujant una mica cap al castell de Garga - lloc on alguns situen l'antic castell de Pop - per davallar de seguida a la vessant del Gorgos, direcció a la font de la Mata, i rodar cap a ponent per retrobar el camí de Petracos i arribar de nou al coll. Sense proposar-nos-ho, havíem fet una bona part del sender PR-V181 de la Vall de Laguar - Penyó Roig. I ho havíem fet segurament en un dels millors moment per recórrer-lo (llastima que en aquesta altitud, les cireres encara fóssin verdes!).

El dinar va ser magnífic, unes entradetes, un arròs melós deliciós i uns bons postres. Després una passejada per Benimaurell, un cafè al restaurant de l'Hotel Laguar, i cap a casa. Encara ens quedava per viure l'alegria del Barça!

Córrer l'andola (Vetllada amb Carles Dénia, al Xàbia Folk)

Anit vam anar a Xàbia per assisitir a l'actuació de Carles Dénia acompanyat de la Nova Rimaire, on cal comptar amb la magnífica col·laboració de la seva germana Eva.
Carles era ja ben conegut com a músic de jazz i cantant flamenc, però ara ha volgut fer un altre pas i s'ha abocat a un ambiciós projecte d'acostament al cant d'estil valencià.
L'actuació va ser molt bonica per la conjunció de la veu fosca i esqueixada d'ell amb l'harmònica i elegant d'ella, i pel delicat acompanyament músical. També pel lloc, l'emblemàtica plaça de l'església de Xàbia, plena de gom a gom.
Escoltant aquesta actualització respectuosa del cant tradicional valencià em va anar prenent una emotivitat que em feia sentir arrelat a la nostra terra i acotxat per la nostra mar. Allà arraïmats amb tanta gent que s'estima el nostre poble sentia l'enyor dels que no hi són amb nosaltres de la mateixa manera que m'imaginava el seu enyor per les nostres tonades.
Vaig pensar amb les meves filles, però sobretot amb la major, Laia, allà Londres, fent un treball gratificant per a ellà però sentint irremeiablement l'enquinçada de la distància, la nostàlgia del bressol.
He cercat al calaix immens d'internet algunes cançons d'aquest darrer disc de Carles Dénia però només he trobat aquesta malaguenya de Barxeta, i he volgut acompanyar-la amb aquesta altra cançó de batre xabiera, interpretada pel Botifarra.
Va per Laia:

Dia del treballadors

Teresa Pascual. Premi de la crítica, 2009

Com segurament ja sabreu Teresa Pascual, la nostra poeta de gandia, acaba de ser guardonada amb el premi de la Crítica 2009 en l'apartat de poesia en llengua catalana pel seu poemari Rebel·lió de la sal.
A finals de l'any passat el vaig llegir, juntament amb algunes altres novetats poètiques relacionades amb les comarques centrals del País Valencià, perquè n'havia de fer una ressenya per a la revista Espai del Llibre.
El llibre em va impressionar per la seva bellesa depurada, per la sava autenticitat i per la seva fondària de sentiments.
Ahir mateix Juli Capilla em va comunicar que la publicació era ja a punt de ser distribuïda, després me n'he assabentat que fins i tot podeu consultar-la - si això us plau - en el seu format digital.
Per la meva part no m'he pogut resistir a reproduir aquí la valoració sintètica que hi faig del recull de Teresa

(...)
Rebel·lió de la sal, de T. Pascual, té com a nucli generador l’esquerda vital de la mort de la mare, commovedorament expressada, entre altres a “Vindré demà”- un poema en tres temps que sembla fer de pern de tot el poemari. Un pas que l’enfronta a la solitud i l’aboca inerme, “dreta sobre un balcó sense baranes”, a la sínia eterna de la memòria, que la retorna a la infantesa, al recer impertorbable del paisatge, al “camí de tornada de les coses”. Aquest trabucament a “l’espai / fins ara inexpressable / de la mort” la fa bascular cap la “gravidesa del silenci”, l’acara al pes ombriu de les vivències, “a la meitat en ombra de la vida”, per ressorgir a una maduresa asserenada, d’una saviesa despresa - “de l’ànima no sé /més que el recorregut / d’unes línies d’aigua escoltada en el silenci” - i d’un viure que és retorn, acceptació del testimoni, que conflueix amb la unitat: “ ... al final / jo seguiré solsint / els rombes de malla / de les barques de llum, / art antic de la mar / que els principis iguala, / que els destins unifica."
(...)

Córrer l'andola (L'escapada d'abril, 4: Vic)

Vic

Vic havia estat per a mi, des de fa molt de temps, una ciutat envoltada d'una aura de desig i, tanmateix, encara no havia aconseguit visitar-la fins ara. Li dedicàrem tot un dia i, a pesar de les altes expectatives, no hem va defraudar gens.
He de confessar que tenia una certa por a què em semblés una mica enforfoguida, embromada, amb una excessiva flaire clerical... Lluny d'això la ciutat em va seduir només arribar-hi, en trobar-nos al davant la pulcra i harmònica estació del ferrocarril, el frontis de la qual ens va recordar l'estació del nord de València i, encara que vam tenir-hi l'únic dia plujós de tot el viatge, l'aigua quasi sempre minsa, i intermitent, no va esborrar-me la impressió acolorida, banyada d'un elegant toc de modernitat que em recordava determinades ciutats provençals i toscanes (encara que aquesta impressió meva, com he pogut comprovar després, no va ser plenament compartida per tots els meus acompanyants).
Anàrem de recte a la plaça Major i des d'aquí inicàrem una llarga i tranquil·la passejada, de vegades acompanyada de la pluja pel dèdal de carrers del centre històric, amb aturades més o menys llargues per visitar la catedral, el museu diocesà, el temple romà..., admirar alguns casalicis, fer-nos, i comprar, un magnífic cafè... A l'hora de dinar, l'atzar ens va aconduir en un restaurant, el Basset, que va resultar magnífic en la relació qualitat preu i amb un ambient molt interessant i acollidor.
En haver dinat, la pluja va fer una treva i ens va permetre la delícia d'un café asseguts en una terrassa de la plaça, contemplant el caminar dels coloms - curiosament maldestre, ja que quasibé tots han sofert alguna mutilació al les potes! - al voltant nostre. Despré iniciarem la pelegrinació de les llibreries, tan desitjada per mi. La primera en visitar fou la Tralla, una llibreria àmplia, ben assortida, ben organitzada i ben atesa. Vam comprar algún llibre per a regalar i per a nosaltres vam elegir Aiguaforts, de Joan Margarit - ja l'he acabat i, tot i que ja coneixia molts del seu poemes, m'ha semblat colpidor -, Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans -interessant en la seva diversitat per fer un tast del que escriu la generació de poetes que irromp en la nostra literatura, Elegies de Duino, de R.M. RilKe - que feia molt de temps que em temptava - i Poemes, de Maria Tsvestàieva i Anna Akhmàtova - tot i que ja tenim les versions en castellà del poemes ens abellia molt, i la traducció de M.M. Marçal i Monika Zgustova són particularment llamineres. A continuació ens desplaçarem fina a Costa llibreter, només entrar l'olor a llibre antic i usat i l'atenció tan professional com còmplice del llibreter ens vam emborratxar; vam fer una selecció de llibres que semblava no acabar.., al final ens decidirem per Poetes valencians contemporanis (L'Avenç, 1908),la primera edició d'Aloma (Institució de les lletres catalanes, 1938), El Volga desemboca al mar caspi, de Boris Pilniak,amb traducció d'Andreu Nin (Proa, 1931), Tots tres surten per l'Ozama, de Vicenç Riera i Llorca (Mèxic, Col. Catalònia, 1946) i Antígona - Fedra, d'Espriu (Raixa, 1955). Finalment, encara vam visitar la Llibreria Lletra, especialitzada en literatura infantil, aquí foren els nostres amics acompanyants els que més carregaren...

Comuna presència (vesions de René Char, 26)

Alleujament

“Jo errava en l’or del vent, refusava el refugi dels pobles on m’havien conegut desconsols extrems. Del torrent espars de la vida jo havia extret la significació lleial d’Irene. La bellesa irrompia del seu embolcall fantasiós, donava roses a les fonts.”

(Fureur et mystère)

Qualitat contrastada

Quan sóc bona, sóc bona; quan sóc roïna, sóc molt millor.

Mae West

25 d'Abril: Visca la terra i muira el mal govern

Però el 25 d'Abril és també (per a esperança nostra) la Diada de l'Alliberament a Itàlia. Vagi aquesta Bella Ciao dedicada a l'amiga Anna Cinzia Paolucci que ens adelita amb els seus Poemes des de l'Alguer

Al voltant de la Diada del llibre: Jesús Pobre, el Pare Pere..., i jo

Crec que potser no hi haja una manera més emotiva i plaent de celebrar el 23 d'abril que veient néixer una publicació pròpia. I això m'ha passat enguany a mi.
Fa vint anys vaig publicar, a la revista de literatura L'Aiguadolç, núm. 8 i 9-10, un petit assaig divulgatiu sobre la figura i l'obra del popular predicador denier Fra Pere Esteve. Enguany la comissió de festes i la junta veïnal del poble de Jesús Pobre, amb l'ànim i la col·laboració inestimable del xabier Antoni Espinós, han decidit editar el facsímil de l'obra del P. Lluís Blanquer Compendio de la vida del venerable P. Fr. Pedro Esteve i Toni va pensar que el meu estudi podia convertir-se en un volum introductori que l'acompanyés i el contextualitzés. Després d'una lleugera revisió i acompanyat d'una introducció i una bibliografia annexa, ahir va veure la llum dins aquesta petita joia bibliogràfia que reuneix totsdos volums en un delicadíssim estoig roig, esplendidament editat per Botella Impressor, la impremta degana de la comarca. El vam presentar a la sala de l'EATIM de Jesús Pobre amb un acte entranyable.
Heus-ne aquí un fragment de la introducció que fa un resum esquemàtic dels objectius i el contingut del treball:

(...)
El propòsit era, d’una banda, inventariar sintèticament els materials de referència tant pel que feia a les successives edicions de la biografia de Cristóbal Mercader (l’única font escrita originària d’on hom ha extret el que se sap de la vida i l’obra del Pare Pere) com als escassos acostaments lingüístics i/o literaris que s’hi havien realitzat i, d’altra banda, fer-ne un abordatge crític que, a partir dels apunts esbossats per Joan Fuster a Heretges, revoltes i sermons, hi establís un marc inicial per a una caracterització més complexa i contextualitzada de la figura i l’obra del nostre predicador que incidís en aspectes com el seu carisma i el seu perfil a la vegada ortodox i rebel, la seva adhesió a la llengua pròpia del país com a vehicle de predicació, el seu paral·lelisme amb d’altres figures de la nostra literatura com Sant Vicent Ferrer o Jacint Verdaguer, el seu estil fresc i popular dels seus sermons i la varietat dels seus poemes religiosos o l’habilitat dels seus poemes polemitzadors, per tal de revaloritzar el paper que creiem que li corresponia dins el corpus literari valencià del període de la Decadència
(...)

Córrer l'andola (L'escapada d'abril,3: Sant Joan de les Abadesses)

Sant Joan de les Abadesses

Potser era que feia un temps molt bo però el fet és que aquesta vila ens va produir, des del primer moment, una sensació de poble espaiós, viu, sanejat, acollidor... Deixàrem el cotxe ben aparcat al passeig que hi ha just al darrere del monastir i ens hi adreçàrem per visitar-lo. A mà esquerra van veure de seguida un edifici ben curiós que ens va ffer recordar aquelles elementals esglésies romànico-llombardes de Sicília, sota el porxo, en un racó, hi havia un home llegint i al frontis s'hi podia llegir, amb una certa dificultat ja: Escoles de la Generalitat.

L'interior de l'església del monastir és d'una foscor molt acollidora, tot és d'una senzillesa subtil i elegant, alguns elements ens van atraure particularment l'atenció: el sepulcre de l'abadessa fundadora, Emma de Barcelona - la filla de Guifré el Pelós, alguns retaules gòtics i, sobretot, el màgnific davallament de la creu romànic que presideix l'altar. El claustre, petit, de columnes finíssimes, emmarca un espai amarat de pau i al museu s'hi poden admirar diverses peces artístiques d'entre les quals se m'han quedat particularment a la memòria una petita talla del segle XV de la Verge i l'Infant, de textura fina i formes arrodonides, que em va semblar revestida d'una pàtina oriental, gairebé budista, i un quadre, Homenatge al monastir de Sant Joan amb motiu del seu Onzè Centenari, d'Antoni Tàpies que conté, al meu parer, una encertada llegenda que relaciona l'estil romànic amb la plàstica contemporània.

Ja al contigu Palau de l'Abadia, que conté un petit i harmònic claustre gòtic, hi ha l'oficina d'informació i ens trobem amb l'exposició permanent, Romànic, una volta pel Ripollés, i una altra sobre cartells de la República, l'esdeveniment ja no potser més adient ja que hi érem, precisament, el 14 d'abril.

A continuació iniciàrem un passeig pel poble que arrencava de l'ample passeig del Comte Guifré, deliciós amb els seus plàtans emmarcant l'esplanada de terra piconada, amb una breu aturada per contemplar l'enrunada església de Sant Pol per atravessar de seguida l'imponent Pont Vell i retornar altra vegada al centre de la població pel Pont Nou.

Només travessar-hi prenem el carrer Jussà, a la dreta, i anem vorejant el casc de la població per internar-nos-hi al poc temps i arribar a la plaça Major - una vegada més, una alenada de sabor sicilià -. D'aquí arrenca el carrer Major, que en aquells moments acollia una iniciativa artistico-literària que semblava beninteressant i de la qual ja n'havíem tingut notícies el dia abans a través del periòdic comarcal, es tractava d'una mena d'instal·lacions de textos poètics en diverses botigues i comerços del carrer que vam anar veient mentre feiem la ruta i que s'agrupaven sota el títol d' Artefactes poètics. També ens hi vam trobar amb la casa on estiuejava el poeta Joan Maragall i on va escriure el cèlebre poema de la vaca cega i va recollir el elements llegendaris sobre el comte Arnau.

Tot això ens va animar a intentar comprar el llibre que recull totes aquestes aportacions poètiques i vam començar un pelegrinatge rocambolesc per les llibreries del poble, a la fi sembla que el poemari encara no era a la venda però mentrestant ens n'havien parlat d'un altre llibre que i finalment vam aconseguir, El monastir proscrit, de Maria Carme Roca, la literaturització, una vegada més, dels foscos esdevinements que desembocaren en les incriminacions de vida luxuriosa i de desordres passionals de la comunitat religiosa que habitava el monastir que acabaren amb una butlla papal que excomicà l'abadessa Ingilberga i foragità tota la comunitat religiosa femenia acusada d'haver convertit el monastir en un bordell de "meretrius de Venus". Uns fets esdevinguts llegenda que passaren a la cultura popular i foren literaturitzats per diversos escriptors com el mateix Joan Maragall amb la seva versió de El comte Arnau.

Immergits del tot en aquest ambient, i com que ja haviem visitat dues de les tres fites de la ruta de Joan Maragall (el palau de l'Abadia i la casa Maragall) vam provar d'anar-hi a la font del Covilar, on el poeta es va trobar amb la vaca cega i avui hi ha un monòlit amb el poema gravat. Dissortadament és dins una finca privada que aquell vespre es trobava tancada.

Finalment, abans de tornar-nos-en ens acostarem al parc de l'Estació, on han reconvertit els antics edificis ferroviaris en un alberg i el camí per anaven els carril del tren que abaixava el carbó d'Ogassa en una via verda anomenada ruta del ferro i el carbó, que uneix el poble minaire amb Ripoll.