Córrer l'andola (L'escapada d'abril,3: Sant Joan de les Abadesses)

Sant Joan de les Abadesses

Potser era que feia un temps molt bo però el fet és que aquesta vila ens va produir, des del primer moment, una sensació de poble espaiós, viu, sanejat, acollidor... Deixàrem el cotxe ben aparcat al passeig que hi ha just al darrere del monastir i ens hi adreçàrem per visitar-lo. A mà esquerra van veure de seguida un edifici ben curiós que ens va ffer recordar aquelles elementals esglésies romànico-llombardes de Sicília, sota el porxo, en un racó, hi havia un home llegint i al frontis s'hi podia llegir, amb una certa dificultat ja: Escoles de la Generalitat.

L'interior de l'església del monastir és d'una foscor molt acollidora, tot és d'una senzillesa subtil i elegant, alguns elements ens van atraure particularment l'atenció: el sepulcre de l'abadessa fundadora, Emma de Barcelona - la filla de Guifré el Pelós, alguns retaules gòtics i, sobretot, el màgnific davallament de la creu romànic que presideix l'altar. El claustre, petit, de columnes finíssimes, emmarca un espai amarat de pau i al museu s'hi poden admirar diverses peces artístiques d'entre les quals se m'han quedat particularment a la memòria una petita talla del segle XV de la Verge i l'Infant, de textura fina i formes arrodonides, que em va semblar revestida d'una pàtina oriental, gairebé budista, i un quadre, Homenatge al monastir de Sant Joan amb motiu del seu Onzè Centenari, d'Antoni Tàpies que conté, al meu parer, una encertada llegenda que relaciona l'estil romànic amb la plàstica contemporània.

Ja al contigu Palau de l'Abadia, que conté un petit i harmònic claustre gòtic, hi ha l'oficina d'informació i ens trobem amb l'exposició permanent, Romànic, una volta pel Ripollés, i una altra sobre cartells de la República, l'esdeveniment ja no potser més adient ja que hi érem, precisament, el 14 d'abril.

A continuació iniciàrem un passeig pel poble que arrencava de l'ample passeig del Comte Guifré, deliciós amb els seus plàtans emmarcant l'esplanada de terra piconada, amb una breu aturada per contemplar l'enrunada església de Sant Pol per atravessar de seguida l'imponent Pont Vell i retornar altra vegada al centre de la població pel Pont Nou.

Només travessar-hi prenem el carrer Jussà, a la dreta, i anem vorejant el casc de la població per internar-nos-hi al poc temps i arribar a la plaça Major - una vegada més, una alenada de sabor sicilià -. D'aquí arrenca el carrer Major, que en aquells moments acollia una iniciativa artistico-literària que semblava beninteressant i de la qual ja n'havíem tingut notícies el dia abans a través del periòdic comarcal, es tractava d'una mena d'instal·lacions de textos poètics en diverses botigues i comerços del carrer que vam anar veient mentre feiem la ruta i que s'agrupaven sota el títol d' Artefactes poètics. També ens hi vam trobar amb la casa on estiuejava el poeta Joan Maragall i on va escriure el cèlebre poema de la vaca cega i va recollir el elements llegendaris sobre el comte Arnau.

Tot això ens va animar a intentar comprar el llibre que recull totes aquestes aportacions poètiques i vam començar un pelegrinatge rocambolesc per les llibreries del poble, a la fi sembla que el poemari encara no era a la venda però mentrestant ens n'havien parlat d'un altre llibre que i finalment vam aconseguir, El monastir proscrit, de Maria Carme Roca, la literaturització, una vegada més, dels foscos esdevinements que desembocaren en les incriminacions de vida luxuriosa i de desordres passionals de la comunitat religiosa que habitava el monastir que acabaren amb una butlla papal que excomicà l'abadessa Ingilberga i foragità tota la comunitat religiosa femenia acusada d'haver convertit el monastir en un bordell de "meretrius de Venus". Uns fets esdevinguts llegenda que passaren a la cultura popular i foren literaturitzats per diversos escriptors com el mateix Joan Maragall amb la seva versió de El comte Arnau.

Immergits del tot en aquest ambient, i com que ja haviem visitat dues de les tres fites de la ruta de Joan Maragall (el palau de l'Abadia i la casa Maragall) vam provar d'anar-hi a la font del Covilar, on el poeta es va trobar amb la vaca cega i avui hi ha un monòlit amb el poema gravat. Dissortadament és dins una finca privada que aquell vespre es trobava tancada.

Finalment, abans de tornar-nos-en ens acostarem al parc de l'Estació, on han reconvertit els antics edificis ferroviaris en un alberg i el camí per anaven els carril del tren que abaixava el carbó d'Ogassa en una via verda anomenada ruta del ferro i el carbó, que uneix el poble minaire amb Ripoll.