Córrer l'andola (13 mirades del fotoclub Dénia)

El passat dissabte vaig viure un enfilall de boniques coincidències al voltant de la fotografia. Un compromís m'obligava ha haver de passar unes quantes hores d'espera, sol, a Dénia, així que vaig pensar d'endur-me la càmera fotogràfica. M'abellia deambular pels racons de la ciutat i prendre'n fotografies a l'atzar, com he fet altres vegades.
Vaig deixar el cotxe al carrer Campos i em vaig adreçar al port. Començava a vesprejar i la llum s'anava arraulint en la calma dels carrilons i les replacetes de Baix la mar. Vaig travessar la raval marinera per resseguir després la muralla del castell, adelitant-me en la visió imponent de les torres, després vaig prendre el foramur fins arribar a la Torre del Consell i baixar a la Glorieta, per la plaça de l'Ajuntament i el carrer del Cop.
D'aquí ja només calia deixar-se anar carrer Campos avall. En arribar a l'alçada del Centre d'Art l'Estació vaig recordar que feia temps que hi havia una exposició que m'havia semblat d'interés i encara no havia visitat però quan hi arribo a la porta veig que hi havia una bona gentada, justament s'inaugurava una nova exposició i, oh, casualitat!, era una exposició fotogràfica que ajuntava fotografies de 13 membres destacats del Fotoclub Dénia.
El conjunt era francament interessant, tant per la diversitat d'estils com pel nivell estandard de qualitat (paisatges, retrats, fotografia submarina, muntatges, fotos en blanc i negre o en color, clàssiques o amb tractament digital...) i anava acompanyat d'un magnífic catàleg que vaig anar remirant quan, una vegada feta una vista ràpida per les tres sales, vaig seguir el meu recorregut: Una ullada la placeta de Sant Antoni per reprendre una altra vegada carrer Campos amunt, davallar per Diana, demorar-me pel passeig de l'Estació...
Quan una hora després era assegut en un banc - de nou - al carrer Campos, vaig veure que venien per la vorera la colla de fotògrafs que acabaven de clausurar la presentació de l'exposició. Anaven xerrant amicalment i m'hi vaig acostar per saludar els que coneixia. Llavors se'm va adreçar un dels més joves: "Carles, que no em coneixes..? Te'n recordes quan ens vam veure a Londres?. Oh, casualitat! Era Fran Gallego, un antic alumne meu de Pedreguer,als anys vuitanta, a qui havia perdut la pista fins fa uns tres anys que se'm va adreçar - igual com ho havia fet ara - enmig del Hyde Park, quan Pilar i jo anavem a visitar la Serpentine Gallery.

Passejada deniera