( L'estiu passat vaig escriure una ressenya sobre el poemari Els estius de Josep Porcar que ha estat publicat a la revista Caràcters, nº 46 de generr d'enguany, ara fa uns dies ha arribat finalment a les meves mans i he pensat que, pot ser, resulti interesant de publicar-ne aquí un extracte)
(...)
Els estius representa una fita essencial en la trajectòria literària de l’autor pel seu caràcter pioner a l’hora de temptejar el potencial de la xarxa digital com a suport de publicació d’obres literàries, amb la intenció - explicitada a les “notes d’edició”- que constituís “un primer assaig del que podria ser un suport digne per a la poesia escrita” que contribuís, per tant, a la superació del model ”arcaic” que, al nostre país, es troba en una situació agònica permanent. Essencial, també, des del punt de maduresa que ha suposat en el desenvolupament de l’univers poètic de l’escriptor castellonenc, tant per la seva consistència formal, el seu caràcter unitari i calidoscòpic a la vegada, com per l’avenç que suposava en la recerca d’un estil personal, tan fresc com acurat, amb una forta càrrega irònica, un llenguatge clar i àgil, a pop d’altres gèneres fronterers com el dietari.
(...)
El cos del poemari es divideix en quatre apartats d’una extensió gairebé equivalent. Al primer, ”Horitzons verticals”, els poemes se centren en la platja com a espai privilegiat on l’amuntegament i l’abandonament dels cossos al sol, la indolència, l’aïllament i fins i tot la insensibilitat dels turistes o estiuejants és troba permanentment contrapuntejat, amb un fort component satíric, pel rerafons de la problemàtica político-social del moment (els incendis de Galícia, la imposició violenta i rapinyaire dels interessos geopolítics i econòmics dels països rics sobre l’anomenat tercer món, la immigració, la por esquizofrènica a l’amenaça terrorista)
(...)
Al segon apartat, “Illa d’aigua”, els poemes prenen un subtil tombant i es refugien en una mirada més introvertida, subjectivista, existencial: visions oníriques, surrealistes, aïllament i estranyesa front al món i front als altres, denúncia de la buidor de les convencions socials...
(...)
El tercer apartat, “Castells d’arena”, en canvi, obre el camp temàtic a la realitat política i social (la fragilitat d’un país vençut, la violència imperialista, l’exercici cínic del poder, “la tecnologia del camuflament / -diguem-ne democràcia” ) plasmada sovint com una força cega i estranya que s’imposa a l’individu, inidicible, plena d’ambivalenciès, llastrada de renúncies... abordada des d’una radical denúncia que no evita les referències a personatges i a fets concrets (Bush, Camps, el bombardeig de Canà, la massacre del metro de València), amarada d’una “valuosíssima desesperança”:
Finalment, “Setembre”, ens relata en els seus poemes el “retorn desganat a la quotidianitat, ”, al desenfrè inhumà de la ciutat, a l’ostentació impúdica i prepotent de la propietat privada, a la dictadura del consum, a la solitud tardoral...(...)
(...)
El cos del poemari es divideix en quatre apartats d’una extensió gairebé equivalent. Al primer, ”Horitzons verticals”, els poemes se centren en la platja com a espai privilegiat on l’amuntegament i l’abandonament dels cossos al sol, la indolència, l’aïllament i fins i tot la insensibilitat dels turistes o estiuejants és troba permanentment contrapuntejat, amb un fort component satíric, pel rerafons de la problemàtica político-social del moment (els incendis de Galícia, la imposició violenta i rapinyaire dels interessos geopolítics i econòmics dels països rics sobre l’anomenat tercer món, la immigració, la por esquizofrènica a l’amenaça terrorista)
(...)
Al segon apartat, “Illa d’aigua”, els poemes prenen un subtil tombant i es refugien en una mirada més introvertida, subjectivista, existencial: visions oníriques, surrealistes, aïllament i estranyesa front al món i front als altres, denúncia de la buidor de les convencions socials...
(...)
El tercer apartat, “Castells d’arena”, en canvi, obre el camp temàtic a la realitat política i social (la fragilitat d’un país vençut, la violència imperialista, l’exercici cínic del poder, “la tecnologia del camuflament / -diguem-ne democràcia” ) plasmada sovint com una força cega i estranya que s’imposa a l’individu, inidicible, plena d’ambivalenciès, llastrada de renúncies... abordada des d’una radical denúncia que no evita les referències a personatges i a fets concrets (Bush, Camps, el bombardeig de Canà, la massacre del metro de València), amarada d’una “valuosíssima desesperança”:
Finalment, “Setembre”, ens relata en els seus poemes el “retorn desganat a la quotidianitat, ”, al desenfrè inhumà de la ciutat, a l’ostentació impúdica i prepotent de la propietat privada, a la dictadura del consum, a la solitud tardoral...(...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada